Referències i Escrits

TRANSFORMACIONS

270021b3-6486-4bae-9936-d69fcd69e2d3

L’espai de psicoteràpia és un espai on inevitablement es parla d’experiències doloroses, però en el que es donen també moments increïbles i gairebé màgics.

Treballar amb EMDR em permet acompanyar molts d’aquests moments tan especials.

Són instants en els que després de reflexions i associacions cognitives internes s’arriba a una transformació profunda i sanadora. El que es va viure i feia mal pren una dimensió diferent. No ha deixat de passar, però el que queda és un aprenentatge i la sensació d’haver pogut sobreviure a allò viscut, trobar la calma i tancar la ferida.

Ferides que es van produir i podem recordar, però que ja no fan mal.

Passats que es poden deixar enrere i poder viure un present en pau i plenitud, amb el que és bonic i poder fer front al que fa patir. Per poder tenir un futur d’esperança.

Text realitzat a partir de sessions reals i reflexions de Franzine Shapiro (creadora de la teràpia EMDR).

DISSOCIACIÓ

DISSOCIACIO

Totes en algun moment de les nostres vides hem viscut experiències dissociatives; conduir i no recordar haver passat per un tros del camí, desconnectar i perdre’ns una part d’una conversa, marxar de casa i no recordar haver-la tancat amb clau, anar a buscar una cosa i no recordar el què.

Les experiències dissociatives les podem tenir durant una època d’estrès o es poden donar de forma puntual com a resposta a una situació emocionalment intensa.

Però en històries de vida on s’han donat de forma repetida vivències i experiències aclaparadores, on s’han viscut accions traumàtiques o carències repetides, la persona es va trencant a poc a poc per dins. En aquests casos la dissociació, com a mecanisme de supervivència que és, manté alguns records, percepcions i emocions difícils de digerir allunyades de la consciència i en parts separades on cadascuna protegeix a la persona de diferents maneres.

Alguns dels símptomes de dissociació poden ser l’amnèsia, canvis en la percepció d’una mateixa o de l’entorn, un alentiment del temps, sensació d’irrealitat, sensació de sortir d’una mateixa o del propi cos, entumiment emocional.

Llibres de referència: «No soy yo» d’Anabel Gonzàlez,  i «the stranger in the mirror. Dissociation- the hidden epidemic» de Marlene Steinberg i Maxine Schnall.

RECUPERANT SENSACIONS

58DC7C17-617F-4109-8615-D24431178B41

Després de quasi 15 anys des de la meva formació amb en Jim Knipe, el torno a llegir i em venen a la memòria molts dels moments escoltant-lo. Va ser un seminari molt revelador per a mi i per la meva feina com a terapeuta. Treballar amb les defenses psicològiques de les persones com a elements per incorporar a la teràpia. Defenses que dificulten avançar en teràpia, però que alhora protegeixen a la persona, però que alhora protegeixen a la persona, perquè van servir per adaptar-se al que s’estava vivint i així, poder sobreviure i tirar endavant. Defenses d’evitació, d’idealització i/o d’addicció.

Una mirada a les defenses des de la comprensió ajuda a poder accedir a l’arrel de què va portar a que apareguessin.

«Caja de herramientas de EMDR» de Jim Knipe. Un llibre imprescindible pels que treballem amb EMDR, trauma i dissociació. Un llibre per guardar ben a prop per tenir a mà en qualsevol moment.

QUÈ HI VEUS?

Què veiem realment quan mirem a l’altre? El veiem? O veiem a través del que hem après a veure i donem un significat que no li correspon?

Quant del què hem viscut, sentit, vist, ens impedeix veure realment el que tenim al davant?

Discerneixes el que és bo o dolent per a tu? Pots allunyar el que et pot fer mal i permetre allò que et pot ser bo?

El que vegis, sentis, pensis dels altres i del que et passa depèn del significat que tu li donguis. Pots veure realment el que tens davant, o ho mires amb la motxilla que arrossegues del passat?

Adonar-nos d’aquesta càrrega no sempre és evident i no sempre en som conscients.

FERIDES

8507C323-6052-4880-90EE-C2965B63DA20

Les ferides que arriben de les persones que estimem són probablement les més difícils de curar. Com les que arriben de persones que estimes i d’un dia per l’altre et fan el buit. Et deixen de parlar, deixes de ser escoltat, deixes de ser vist o tingut en compte. No saps què ha passat, no saps si has fet res malament, només que les coses han canviat i no saps perquè.

Sentir-se ignorada, silenciada o inexistent és molt dolorós i no saber o no entendre, fa més difícil el dol i l’acceptació.

Però si tenim cura del nostre dolor farà que poc a poc es vagi fent més i més petit i un cop l’hàgim pogut deixar enrere allunyem-nos d’aquells que no ens veuen, dels que no ens escolten  o no ens permeten ser qui sóm.

REUNIÓ DE PARTS

6FB77E99-5C10-4ED8-AE68-01C465E1D24B 2

“Hi ha una part de mi, ferida, molt ferida. Tant que li costa aixecar-se i caminar. Un dia, no sé com, la veig i me n’adono del temps que feia que no li posava atenció. M’adono de com l’he ignorat i com es deu haver sentit d’abandonada durant tant de temps. No vull tornar a mirar cap a un altre cantó. Connecto amb ella, l’abraço i li demano perdó amb l’esperança que amb el temps es puguin anar sanant les ferides que ha estat suportant. De sobte em surgeix el dubte, inseguretat i por. Anar amb ella em permetrà continuar amb el ritme que fins ara necessitava? No sé si podré caminar sempre amb ella, no sé si podré esperar-la.  Es decep.  Llavors arriba Ella, la que ens pot veure a les dues, aquella que ens sap entendre i acompanyar. La que fa que ens puguem mirar sense exigir-nos res. La que ens ajuda a escoltar-nos i respectar-nos. La que ens ensenya a donar i rebre. Les tres juntes som una. Juntes sóm més”.

RUMIAR

F974EA49-AF26-44F4-A2D5-CAA3D9AB8405

Il·lustració de Lajos Vajda

«No puc deixar de pensar, de donar-li voltes a les coses una i una alta vegada. El meu cap no s’atura. M’angoixo, i torno a entrar en la roda de la qual no puc sortir. Analitzo tots els detalls i no arribo a res. Tinc por d’anar a dormir, perquè el meu cap s’omple d’imatges i pensaments. Com ho puc aturar?»

Aquestes paraules són més habituals del que ens imaginem. Rumiar. Un mecanisme que porta a la persona a entrar en una espiral de pensaments que li costa aturar. Més enllà de trobar eines o recursos per canviar, aturar o controlar els pensaments, hem d’entendre que en algun moment rumiar la va ajudar  i que per tant no és quelcom que pugui deixar de fer simplement amb «força de voluntat”.

TRAUMA PER TRAÏCIÓ

D2A22E2C-23B2-4670-BFD0-E644656BFAEEEl trauma per traïció, una definició que em captiva i que dóna explicació a molts traumes complexos. Traumes esdevinguts d’experiències que ens han trencat per dins i no hem pogut curar ni tancar.

«Es dóna quan la persona de qui depens i confies significativament viola la teva confiança i destrueix el teu benestar»

(Jennifer Freyd. Betrayal Trauma: The Logic of Forgetting Childhood Abuse)

I com diu Bessel van der Kolk, «com més important era la relació i més gran la confiança que senties, més profund és el trauma que es dóna en la teva ment, les teves emocions i el teu cos»

De forma innata cerquem el vincle i l’aferrament i ho fem amb conductes que provoquen en  la figura principal l’impuls per cuidar-nos, protegir-nos, calmar-nos i  nodrir-nos. Però que la nostra figura principal sigui la que ens fereix, maltracta o ignora està fora d’allò esperable.  

En la nostra infància aquestes figures d’aferrament seràn els nostres cuidadors principals. Amb els anys, els amics o amigues més properes i  la parella seran també figures d’aferrament. 

UN ESPAI DE CURA

tempImagecqWDz3

Continuem vivint en la incertesa, el canvi i la por

Hem sortit d’un llarg confinament que probablement ha deixat empremta.

Molts hem viscut moments intensos en la nostra convivència i por per la nostra vida, dels que estimem i per la nostra situació laboral i econòmica.

Continuem vivint restriccions, rebent recomanacions, canvis constants de protocols I cada vegada sentim menys confiança en aquells que haurien de vetllar per nosaltres.

Estem constantment vivint amb la possibilitat de nous confinaments i, encara que siguin més breus, probablement se’ns fan més costa amunt i més difícils de sostenir.

Potser has viscut alguna situació tan impactant i dolorosa que et costa deixar-la enrere. Potser has començat a tenir ansietat, estàs més irritable o amb canvis d’humor.

He preparat un espai de cura:

· De 4 trobades online, individuals o en petits grups, on atendre el que et va passar  i  t’està afectant en el teu dia a dia.

· Per abordar l’experiència que no es pot deixar enrere i baixar la intensitat emocional del seu record.

· Identificar seqüeles i prevenir l’estrés post-traumàtic

· Per tornar a connectar amb els teus recursos d’estabilització i regulació emocional.

Si t’interessa o vols més informació pots escriure’m al mail laylaabdoll@gmail.com

o posar-te en contacte  al 666871074

QUAN HI HA DEPRESSIÓ

depressio2

Il·lustració de Leanne Shapton extreta del llibre «was she pretty?»  de l’editorial Drawn and Quarterly

“Ja no veig el sentit. No veig més enllà. No puc veure el futur, tot és fosc.  

No em diguis tot el que tinc o puc fer!

ARA NO PUC.

No em facis sentir culpable per sentir-me així.

En el fons vull sentir que hi ets, que confies i em veus. Que pots sostenir la impotència i frustració de veure’m així. Perquè no pots fer res, es tracta de mi.”

ELS NOSTRES GRUPS BOMBOLLA

grupbombolla

Il·lustració de Leanne Shapton extreta del seu llibre was she pretty? de l’editorial drawn and quarterly.

Sóc força obedient i prudent, però amb la situació actual que estem vivint crec que hi ha coses que hem de mesurar i valorar independentment de les restriccions.

No poder veure aquelles persones que més estimes és una deshumanització  i un maltractament institucional.

No parlo de trobades multitudinàries, però sí de les persones més properes, aquelles que més estimes i que puguis acabar creant un altre grup bombolla. Un grup bombolla per continuar sentint-nos a prop, fent-nos costat i estimant-nos. Perquè un cop hem sentit la por, poder compartir i estar amb aquelles persones més properes en aquests moments és essencial per continuar sostenint.

MIRA’M. CARTA D’UNA BEBÈ A LA SEVA MARE

MIRA'M

Il·lustració de Bruno Munari del llibre «design as art» de pengüin books

Mira’m i diguem que m’estimes, que puc ser jo, que puc expressar-me i demanar.

Mira’m i fes-me sentir segura, que em protegiràs de qualsevol amenaça al meu voltant.

Mira’m, i ajuda’m a tornar a sentir-me tranqui-la.

Mira’m i fes-me arribar que confies en mi.

Mira’m encara que estiguis enfadada, trista o preocupada.

Mira’m sempre mama

L’ABRAÇO. M’ABRAÇO

IMG_5107

Abraço a la meva nena, aquella nena espantada. Aquella nena que no pot fer res tan sols esperar que la tempesta passi. Se sent atrapada i indefensa, no la veuen i no la saben veure. L’ajudo a sortir d’allà i l’abraço fins que se sent tranquil·la. Ens donem la mà i caminem juntes i em diu “ja està! Ja ha passat!”.

BUSCANT NOUS RECURSOS DE REGULACIÓ

on son els meus recursos

Il·lustració de Bruno Munari extreta del llibre «design as art» de Penguinbooks

El virus, el confinament, les restriccions, els tancaments, tot plegat, està sent devastador més enllà de les víctimes infectades. Està passant factura emocionalment i a la nostra salut mental.

Abans que arribés la pandèmia, tots teníem la nostra vida més o menys organitzada, i teníem la seguretat que podíem accedir i comptar amb allò que ens regulava i ens feia sentir bé i segurs.

Tots d’una manera o una altra teníem les nostres formes d’autoregulació i a aquelles persones a qui també podíem acudir per sentir-nos millor.

Però la pandèmia i la gestió d’aquesta ha canviat les nostres vides i poques coses segueixen igual. A més de por i incertesa constant, molts no podem accedir a aquelles coses o activitats que ens eren necessàries per trobar un altre cop el nostre equilibri intern.

Ens trobem buscant noves maneres de tornar-nos a sentir bé, en pau, en equilibri i regulats, perquè si no les trobem, ens envaeix la sensació de desbordament, angoixa i ansietat.

L’ETERN APRENENT

A8F9CEAF-9424-4882-A2EC-57EA25973C78

Il·lustració de Javier Mariscal de «el libro de Cobi» Edicions de l’Eixample

Us passa o us ha passat tenir la sensació de no ser mai prou expert en la vostra professió? Tenir la necessitat de continuar fent cursos perquè mai sents que en saps prou?

Creieu que realment després de formacions, cursos, tallers, seminaris i d’experiència professional  encara no sou prou experts?

Sempre podem aprendre més, però sentir-te prou no té a veure amb quants més cursos facis. Implica sortir de la zona de confort. Assumir el risc a equivocar-te, viure el fracàs i donar-te l’oportunitat de fer-ho i aprendre de veritat.

Permetre’ns equivocar-nos eixample cada vegada més la zona de confort. Ens permet descobrir-nos i sentir-nos cada vegada més còmodes amb allò que insistim. Però cal fer-ho.

LA CULPA I L’ESPERANÇA

IMG_4861

Durant la nostra infància, sentir-nos culpables pot donar-nos esperança. Ens dóna opció a fer alguna cosa per canviar el que està passant en el nostre entorn.

Necessitem seguretat, disponibilitat i una mirada incondicional de les nostres figures d’aferrament. A través dels seus ulls construïm la imatge de nosaltres i la confiança en els altres. Si no ho rebem, pensar que és per culpa nostra serà una resposta adaptativa que ens protegirà i ens allunyarà de la desolació que pot provocar acceptar que no ens veuran fem el que fem, perquè el canvi depèn d’elles.

Però si d’adults encara ens sentim culpables per tot, correm el risc de ficar-nos en relacions abusives i de dependència. Continuarem fent i fent esperant que algun dia ens vegin.

L’ANSIETAT

l'ansietat2

Il·lustració de Bruno Munari extreta del llibre «design as art» de Penguinbooks

Aquella pressió al pit que t’oprimeix i et fa difícil respirar. Probablement et ve a dir alguna cosa, però què? Què et pot venir a dir una sensació tan desagradable i que no et permet estar bé.

El cos ens parla. El problema és si el sabem escoltar o podem seguir el fil enrevessat per arribar a l’origen. Potser hi ha tantes emocions soterrades que ens costa desxifrar-les.

El control que ha estat aliat deixa de ser-ho, perquè ni el futur ni la conducta dels altres estan en les nostres mans.

No poder posar límits, o no permetre’ns el que volem per obtenir l’aprovació o reconeixement de l’altre també acaba ofegant.

En tots els casos, sigui quin sigui el recurs que hàgim posat en marxa, l’emoció que trobarem amb dificultats per sostenir és la por. 

QUÈ ENS ESTÀ PASSANT?

mon

Il·lustració de Iela Mari del llibre «il tondo» de babalibri

Miro d’observar el món i el que està passant des d’una perspectiva que em doni prou distància. I veig un món en caos, perdut i amb conductes dispars.

Un mateix virus però amb vivències, experiències, emocions i respostes ben diferents.

Mentre uns estan en pànic altres busquen la manera de trampejar les recomanacions de protecció.

Mentre uns es resignen i senten el dolor per no poder abraçar a aquelles persones que estimen, altres fan reunions socials  com si res passés.

Evidentment entre els pols oposats trobem matisos. Moltes maneres de respondre més o menys adaptatives al que estem passant.

La por extrema ens pot portar a conductes com enfadar-nos amb tot aquell qui passa pel nostre costat o a tancar-nos a casa, impedint que continuem amb les tasques quotidianes.

La manca de por i la negació del que estem vivint ens durà a conductes que posin en risc tant a un mateix com a l’entorn.

Veien com estan anant les coses sembla que haurem de seguir convivint amb el perill, sense poder encara deixar-lo enrere.

La por en una certa mesura hi ha de ser, i haurem de continuar sostenint-la de la millor manera que puguem sense que ens impedeixi seguir endavant.

Com  la  sostenim i seguim endavant és dels aspectes que més m’amoïnen i em fan por. Els efectes en la nostra salut mental i emocional.   

UNA MIQUETA DE TU. UNA MIQUETA DE MI

una mica de tu una mica de mi
Il·lustració de Bruno Munari extreta del llibre «design as art» de Pengüinbooks

L’equilibri en la dosi que posem en tot el que fem és el que funciona.
Quan parlem d’autosuficiència, implica que no necessitem res ni a ningú.
Quan parlem de dependència, entenem que necessitem l’acceptació i reconeixement de l’altre per funcionar o sentir que podem funcionar.

L’equilibri està en poder connectar-nos amb els altres, poder demandar ajuda quan cal sense allunyar-nos de nosaltres.
L’equilibri està en tenir les nostres pròpies eines de regulació quan passem per moments que ens desestabilitzen o saber anar a buscar a aquelles persones que ens ajuden a tornar a connectar amb nosaltres.

Massa sovint confonem independència amb autosuficiència
O demandar ajuda amb dependència.

Necessitem els altres perquè som éssers socials. No és dolent voler sentir-nos estimats i acceptats per persones que ens importen i estimem.
Però també és important tenir les nostres pròpies eines i recursos de regulació. Ser compassius  quan les coses no ens surten, fer-nos costat  quan passem per moments difícils, dir-nos  paraules que ens animin per continuar endavant.

Necessitem els altres i ens necessitem a nosaltres.

PARELLES AMB MIRADES AL MÓN DIFERENT

preguntes2

Il·lustració extreta de la col·lecció «Little Eyes» de Katsumi Komagata

Hi ha parelles amb estructures i mirada al món ben diferent. Probablement l’atracció inicial haurà estat aquesta diferència, però amb els anys, pot esdevenir el conflicte central de la relació. L’intent incansable que l’altre et vegi, t’entengui i et reconegui.

La supervivència d’aquestes parelles passarà per l’acceptació de la diferència. On les renúncies i guanys estiguin en equilibri i es preservin els espais importants per a cadascun dels dos.

ESCOLTAR. PARLAR. CALLAR

escoltar

Il·lustració de Bruno Munari extreta del llibre «design as art» de Penguinbooks

Quan estava a l’inici del màster de teràpia familiar, recordo com m’importava poder ser una bona terapeuta. Volia fer-ho tan bé que amb la primera família que vaig tenir davant  em vaig quedar bloquejada.  Els sentia, però estava tan pendent de què havia de dir  que no els podia escoltar.

Aquesta va ser una de les meves primeres lliçons. Una lliçó que he traslladat a tots els àmbits de la meta vida i relacions.

No pots escoltar ni atendre l’altre si on estàs centrat és en tu mateix.

Si mires i escoltes amb atenció a l’altre sabràs què has de dir i si cal dir-ho o no. Perquè de vegades, no cal dir res.  Potser això és el que més ens costa. 

VIVIM O SOBREVIVIM?

preguntes

Il·lustració extreta de la col·lecció «Little Eyes» de Katsumi Komagata

Des de l’arribada de la pandèmia no hem deixat de passar d’una fase a una altra, per diferents etapes i diferents focus d’atenció.

Arribada i expansió de la pandèmia, xoc inicial, confinament i aturada forçada, desconfinament, vacances amb COVID-19, retorn a la feina i a la «nova normalitat», inici escolar, canvis de protocols i mesures.

Com estem passant d’una fase a l’altra? Com estem digerint el que estem vivint? Com comencem cada nova etapa i moment? Hem pogut fer un dol de què hem deixat enrere? Com ens estem adaptant a aquesta «nova realitat»? Tan canviant, tan incerta.

Estem vivint o sobrevivint?

I els nostres infants. Com els estem acompanyant? Sabem bé com ho estan vivint? Sabem si estan podent expressar tot allò que els està passant o posant paraules al que estan vivint? Estem sobrevalorant la seva capacitat d’adaptació?

Són preguntes que em sorgeixen aquests dies. Fruit de la meva pròpia vivència  i del que m’estic trobant en les sessions amb els meus pacients i famílies.

CONFLICTES QUE ENS OFUSQUEN

prismatics

Il·lustració de Bruno Munari del llibre «design as art» ed. Penguinbooks

Hi ha etapes en la vida amb els nostres fills que poden portar a conflictes, sobretot aquells que corresponen a la seva diferenciació i individuació. En la primera infància seria quan la criatura comença a dir «no» per sistema, a negar-se a qualsevol cosa que proposem i ho expressen amb rebequeries en qualsevol lloc i moment.
L’altra etapa on els conflictes es poden donar més obertament l’adolescència. Una etapa que pot portar greus conflictes que deteriorin les relacions entre progenitors i fill@s.
Si sense adonar-nos, els conflictes quotidians comencen a ser el centre i el focus de la relació, correm el risc de deixar de trobar i compartir espais positius i distesos, aquells que ens permeten connectar amb el nostre fill.
M’arriben mares i pares que senten que ja no poden més. Que ja no poden veure res positiu dels seus fills. Els conflictes i desavinences a casa són constants; no ajuda en les tasques, costa llevar-lo, deixa les coses per tot arreu, té l’habitació desendreçada, només vols estar amb els amics i el seu mòbil, no es comunica.
En aquests casos, els demano que facin una petita aturada al que els està passant i que busquin un record, una imatge del passat on les coses encara estaven bé. Que facin una foto d’aquell@ nen@. Aquell record els evoca un altre cop a emocions positives i és quan els demano que em diguin què recorden d’ell@ que els agradava, què veuen que tenia llavors de positiu.
Si es pot tornar a connectar amb el positiu, la mirada cap el fill canviarà, estarà un altre cop lligada a aquells bons moments i a aquelles emocions agradables.
A partir d’aquí podrem treballar cap al canvi. Explorar on va començar a canviar tot. Com es poden canviar les dinàmiques que en el present tenen insatisfets a tots. Que els fill@s se sentin compresos i alhora els pares sentin que poden relacionar-se d’una manera diferent sense entrar en conflicte o si més no, que els conflictes quotidians no esborrin els moments per compartir.

EL CERVELL DELS NOSTRES FILL@S

EL CERVELL DELS FILLS

Entendre el cervell i la seva evolució ens ajuda a connectar millor amb les necessitats dels nostres fills. Alhora, ens ajuda a no crear expectatives ni exigir allò que ell@s encara no poden donar. Criar perquè ells creixin amb seguretat en ells mateixos i de l’entorn o si més no, que tinguin la capacitat de discernir. Hem de ser conscients de no generar en els fills la necessitat de complir amb les nostres expectatives. Acompanyar des del respecte a la diferència i al mateix temps oferint eines per regular-se i gestionar emocions i situacions difícils.
Dos llibres del Daniel J. Siegel imprescindibles durant la criança, des del naixement fins a l’adolescència.
Per entendre l’evolució del cervell i el moment maduratiu en el qual es troben les nostres criatures.
Com acompanyar les criatures i adolescents amb les nostres interacciones per «ajudar-los a ser més elles mateixes i a estar més a gust amb el món».

ROLS ASSIGNATS. ROLS ASSUMITS

triangle trencat

Il·lustració de Bruno Munari extreta del llibre «design as art» de l’ed. Penguin books.

La majoria, naixem i creixem dins el si d’una família. En aquesta, se’ns assigna un rol, un paper que hem de complir i en el qual es dipositen certes expectatives. El paper que hem de desenvolupar no el podem triar, se’ns adjudica per facilitar l’estructura familiar en la qual ens trobem. El rol el fem nostre sense adonar-nos-en. Ens ajuda a definir-nos i a construir la nostra identitat.

Amb el temps, ja d’adults, potser aquest rol que se’ns va assignar ja no ens fa sentir del tot còmodes. I és ara, quan hem de decidir si el volem continuar assumint. Ara és quan podem donar-nos el permís d’assumir-lo quan vulguem i amb qui vulguem.

Aquest procés però potser no serà fàcil, perquè redefinir-nos, implica sortir de la nostra zona de confort. Però l’esforç per sentir-nos lliures segurament valdrà la pena.

FERIDES QUE TORNEN A FER MAL

feridaflorbona

Il·lustració de Bruno Munari extreta del llibre «Design as Art» ed. Penguin books

L’altre dia, passejant, vaig sentir de forma casual una conversa entre mare i fill.

Anaven també amb el pare, que estava una mica més avançat juntament amb la germana

– Vull anar amb el papa!

– Perquè vols anar amb el papa?Que no vols estar amb la mama?

– No

– Per què?

– No sé. Perquè vull anar amb el papa

– Doncs jo tampoc t’estimaré!

Segurament aquesta mare si hagués pogut gaudir d’uns segons per valorar el que estava sentit i passant, probablement hauria respost l’adulta que és.  Però no va tenir aquest temps i les paraules del seu fill li van ressonar i tocar alguna ferida profunda que potser ni ella és conscient.

Potser, amb uns segons més per respondre, s’hauria pogut posar en el lloc del nen i no en el de la seva nena ferida. Hagués pogut entendre que anar amb el pare no és no estimar-la a ella. Que el nen se sent amb la llibertat d’expressar el que desitja en aquell instant sense que això signifiqui res en relació amb qui estima més. 

Aquest és un exemple, un instant de molts que es donen en les nostres vides quotidianes i que ens mostra la importància de curar les ferides del passat, encara que faci mal. Perquè les ferides no ateses fan aparèixer el nostre infant amb els recursos que tenia llavors i no l’adult que necessita el nostre fill@ ara.

EMOCIONS

florBN

Il·lustració extreta i modificada del llibre «design as art» del Bruno Munari

Parlem molt de les emocions «negatives» o desagradables, i és fàcil entendre les dificultats que puguem tenir per acceptar-les i gestionar-les.

Però sovint no prestem atenció a com vivim les «positives». Moltes vegades la dificultat de fons per sentir-nos bé està en poder permetre’ns les emocions agradables.

Les emocions «positives», com les coneixem, com poden ser l’alegria, la serenitat, l’alleujament, la il·lusió, la seguretat o el plaer, no sempre són ben rebudes, fins i tot, ens poden incomodar. 

Donar atenció a això serà clau per iniciar un procés terapèutic.

L’ACCEPTACIÓ DEL BUIT

IMG_3344

Il·lustració  del llibre «First look» de la col·lecció «little eyes» del Katsumi Komagata

Sovint es busquen relacions que omplin el “buit”. Un buit originat amb les figures d’aferrament de la infància.

Però buscar figures substitutives ens evoca a la insatisfacció eterna.

Podrem construir en el moment que acceptem que aquest buit hi serà sempre. 

Se’n diu #Resiliència

AIXÒ NO S’ACABA

porincertesapreocupació

Il·lustració de Bruno Munari del llibre «design as art» ed. classic modern penguin

Ja fa quasi mig any que ens va arribar la pandèmia i sembla que això no S’acaba. No albirem l’horitzó i l’amenaça continua present. En la mesura que podem, hem tornat o tornarem a la nostra vida quotidiana i a les nostres tasques però amb el perill encara present. No poder veure quan s’acaba i enfrontar-nos a quelcom que no coneixem pot donar peu a inventar diferents finals. En funció del que imaginem, pensem i ens diguem ens farem la vida més o menys fàcil o difícil de sostenir.

Aquesta situació ens porta a aprendre a conviure amb la por, la incertesa i la preocupació, que no son sempre fàcils d’acceptar o gestionar.

Hem de permetre’ns sentir-les per poder fer front al que estem vivint. L’absència d’elles ens pot portar a col·locar-nos en risc, a nosaltres i als altres.

D’altra banda, tan si la por, la incertesa o la preocupació estan massa presents o ens desborden, ens pot arribar a paralitzar.

Dir-nos:

«No passa res»

«Tot és una mentida»

És no acceptar la situació ni connectar amb la por. Això ens posa en risc, a qui evita l’emoció com al seu entorn.

Dir-nos:

«No podré suportar-ho»

«Tot anirà malament»

«Que serà de nosaltres»

«Tot és un desastre»

«Ho veig molt negre»

«Què serà de mi i dels meus?»

Augmenta l’angoixa i la sensació de descontrol. Intentar controlar el futur o quelcom que no està en les nostres mans és un diàleg intern sense fi.

Si mirem de dir-nos:

“Puc protegir-me”

“Faig el que puc”

“Faig el que està en les meves mans”

“El que vingui ho entomaré com pugui”

És un diàleg intern més amable i comprensiu amb un mateix. On et centres en allò que pots fer i no en el que no està en les teves mans.

Cambiar com ens parlem o com ens tractem no és facil, però començar a adonar-nos de què ens diem davant certes situacions pot ser un bon començament.

Referències: @anabelgonzalez_emociones5.0 #lobuenodetenerunmaldia

#nosoyyo

NO HO SÉ FER

2D5E7E42-4EF2-44F9-8E58-413EF3E629E3

Il·lustració de Iela Mari del conte «il tondo» ed. babalibri

La teràpia emdr és una teràpia potent i efectiva, on en un moment concret del procés terapèutic reprocesses records en els quals has interioritzat una creença negativa sobre tu, hi ha una sensació corporal i una emoció bloquejada.

És una teràpia fantàstica de la qual em vaig enamorar des de l’inici de conèixer-la. He passat per molts moments en la meva relació amb ella, sent conscient de la meva responsabilitats en el seu ús.

De mica en mica i després de 15 anys està tan integrada en el dia a dia de la meva feina com la visió sistèmica-relacional, el meu primer gran amor terapèutic.

Sovint m’arriben persones fent demanda explícita d’EMDR i amb moltes ganes de resoldre tot el que els passa, els traumes d’infància o allò que els fa patir.

Però quan comencem a treballar, alguna cosa no va com esperaven:

«l’EMDR no funciona”

«No ho se fer»

I no és ni una cosa ni l’altra.

L’EMDR funciona, és espectacular quan la part de reprocessar es fa en el moment adequat.

No depèn de fer-ho bé o malament. Jutjar-nos, com sempre, no ens ajuda a enfrontar-nos a allò nou que tenim davant.

Tots tenim defenses, mecanismes de protecció que en certs moments apareixen de forma automàtica. Volen protegir-nos perquè en algun moment vam aprendre que ho havíem de fer.

Cal temps, i cal atendre aquests moments on necessitem estar en alerta i defensar-nos. Si el perill forma part del passat, haurem de treballar per ajudar a que deixem de sentir que estem en perill. 

Hem de treballar perquè  la tranquil·litat, la seguretat i el benestar puguin ser acceptables i confortables. 

ESCRIT: «JO NO TINC CAP TRAUMA!»

fullsizeoutput_2463

Il·lustració de Bruno Munari del llibre «design as art» de l’editorial classic modern penguin

Un trauma   psíquic o psicològic es definiria com una experiència que amenaça profundament el nostre benestar o la nostra vida i com aquesta ens afecta en la nostra estructura mental i psicològica.

Quan sentim la paraula trauma ens ve al cap quelcom que té a veure amb una experiència límit, com ara els maltractes, abusos sexuals, terratrèmols, accidents, atemptats, guerres,… Però el cert és que el trauma es pot originar a partir de qualsevol experiència quotidiana. Té a veure amb com vivim cada experiència de forma subjectiva i com aquesta ens fa sortir del nostre sentiment de seguretat i benestar i ens porta a tenir creences falses de nosaltres mateixos i del món.

La paraula Trauma prové del grec i significa “ferida”. Les ferides poden ser causades per un gran esdeveniment o bé, com passa la gran majoria de vegades, per fets quotidians aparentment sense importància.

El nostre cos està programat per, respondre fisiològicament a les situacions de perill mitjançant la lluita, la fugida o la immobilitat i  posteriorment, tornar a la normalitat quan el perill ha passat.

Quan hi ha hagut trauma el nostre cos ha perdut la capacitat de discernir què és perillós i què no i per tant es troba en un estat constant d’hipervigilància.

Si amb el temps això no torna a la normalitat, tard o d’hora apareixeran símptomes com  ansietat, trastorns de conducta, fòbies,… De vegades serà fàcil identificar l’experiència o trauma originari però altres vegades haurà passat tant de temps que no entendrem el que passa ni el perquè.

Així doncs, podríem dir que la dimensió del trauma no és l’experiència en si sinó la combinació de molts factors. Les conseqüències de les experiències que vivim tenen a veure amb nosaltres mateixos, amb la nostra història i recursos, amb el moment en que es donen, amb l’entorn afectiu i protector, i amb les vegades que es repeteixen.

Tots hem viscut situacions doloroses, fins i tot algunes que ni tant sols recordem. El trauma per tant, té a veure d’una banda amb creences negatives i destructives sobre nosaltres mateixos  com “sóc tonto”, “no valc”,  “no puc confiar en ningú”, “estic sol”, “estic en perill”, “no podré”,… que fan que es repeteixin dinàmiques i situacions una i una altra vegada en el nostre present. I d’altra banda, amb respostes fisiològiques o emocionals irracionals o exagerades a situacions o vivències aparentment normals.

A l’inici de les teràpies amb els meus pacients i famílies pregunto per la seva història, pels seus vincles i experiències. Sovint em diuen “ tot bé, no he tingut cap trauma”! De fet, tots hem crescut en el si d’una família amb unes creences, valors, rituals i recursos propis i com en qualsevol relació, vull conèixer i saber a qui tinc davant. Entendre com veu el món, com viu les relacions, com es percep i es tracta a si mateix i sobretot si la visió que té de si matiex i del món el fan patir i ho vol canviar.

Fonts: Asociación EMDR España Joan Lovett, La curación del trauma infantil. Paidós, 1999

EL VINCLE TERAPÈUTIC

174077029

El vincle terapèutic és probablement un dels aspectes més importants a tenir en compte en teràpia.

Com qui ha d’iniciar un llarg viatge, és important amb qui decidim compartir-lo i el vincle que tinguem amb ell@.

Per enfrontar-nos a l’experiència d’un viatge i passar per moments intensos és important que la relació que tinguem amb el nostre company sigui de confiança i de seguretat. Que tinguem la certesa que serem respectats, escoltats i vistos. Una relació en la qual puguis ser tu mateix i mostrar-te tal com ets i et sents, sense sentir-te jutjat o culpabilitzat.

En l’espai de teràpia i la relació terapèutica el pacient repeteix amb el terapeuta patrons relacionals i els professionals hem d’estar atents a l’oportunitat d’oferir una forma de vinculació diferent i més funcional i adaptativa, una relació més sana i satisfactòria.

LA RAÓ

papallones

Il·lustració de Katsumi Komagata de la col·lecció «little eyes»

Tenir raó està molt bé, en molts moments ens confirma.

Donar la raó ens fa ser humils, valents davant el reconeixement del nostre error.

Però la majoria de vegades a la nostra vida les coses no són sí o no, jo tinc raó tu no, ni blanc o negre. Poder veure que ni tu ni jo tenim més ni menys raó, poder sentir altres maneres de veure, pensar o percebre les coses és llibertat i respecte.

Acceptar que una mateixa situació, una mateixa experiència o cosa pot ser vista des de diferents perspectives ens valida i alhora reconeixem i veiem a l’altre.

LA QUEIXA

cara queixa

Il·lustració de Bruno Munari del llibre «design as art» de l’editorial Penguin Modern Classics

La queixa és un mecanisme per expressar allò que ens disgusta, que ens molesta, o que ens desborda. El grau en el que la queixa estigui present en el nostre dia a dia és el que ens pot beneficiar o acabar perjudicant.

Tots sabem que la queixa constant genera malestar i frustració, tant a qui no pot sortir-ne, com a aquells qui estan al seu voltant. Però què passa quan no ens la permetem? Quines són les creences que tenim que no ens permeten queixar-nos? Què pensem quan algú es queixa? Què ens diem quan voldríem queixar-nos i no ho fem?

En general, tots tenim alguna cosa per la qual queixar-nos, però sovint sentir els altres fer-ho ens molesta i ens incomoda. Quan la queixa és nostra, a vegades ens pot costar expressar-la doncs pensem que disgustarem o que no hi tenim dret. Probablement això té relació amb com hem après a conviure-hi, amb quina reacció vam veure en els altres quan ens queixàvem o com hem vist en els altres expressar-la.

La queixa de per si no és negativa. Té a veure amb l’expressió de quelcom que ens disgusta, quelcom que sentim que ens pot fer mal o la demanda d’allò que no tenim o hem perdut. És l’expressió d’un malestar que s’intenta compartir per ser escoltat.  Hem de permetre’ns queixar-nos.  Tenim dret a fer-ho.

A partir d’aquí hem de pensar què fem després de la queixa. Preguntar-nos què tenim a l’abast per canviar el que ens molesta o què necessitem de les persones del nostre voltant que ens pugui ajudar.

Si ens fem càrrec o demanem ajuda ens estem  atenent, ens estarem escoltant i cuidant.

SER GUERRER@

fullsizeoutput_2263

Il·lustració de Iela Mari del conte «mangia che ti mangio»

Sento sovint crits de lluita, d’aixecar el puny i anar a totes. Sento frases com “sóc lluitador@“ o “sóc molt fort” i, probablement dir-nos això empodera i dóna força en molts moments.

Ser guerrer@  ens permet defensar-nos, protegir allò que és nostre i que ens importa. 

Però aturar-nos,  poder descansar, escoltar-nos, avorrir-nos, connectar, també és essencial.

Posar límits sense sentir-nos atacats, sense tenir la sensació que ens hem de posar en peu de guerra és important pel nostre benestar.

El nostre cos, encara que sembli una paradoxa, ha de poder estar tranquil per respondre de forma efectiva davant l’amenaça. Si estem en alerta constant probablement quan l’amença sigui real no la discriminarem de la manera més efectiva.

PERMETRE’NS SENTIR

3487271B-43B7-4A3E-9768-35F62C1D86C3

Il·lustració de Iela Mari del conte «mangia che ti mangio»

“Me aparqué, me aparqué desconectando de mi, de mis necesidades y emociones, para poder continuar trabajando y atender a los muchos enfermos que llegaban. Ahora sé que no volveré a abandonarme. Después de volver a conectar conmigo se que ahora podré continuar con el trabajo que me gusta sin olvidarme de mi”

Aquestes son les paraules d’una professional sanitària que s’ha donat el permís per processar tot el que va viure. S’ha permès connectar amb la por i la tristesa del que va veure i viure. 

La pandèmia ens va arribar de sorpresa i com una onada ens va engolir. Moltes persones no van trobar l’espai per poder digerir el que estaven vivint.

Es bo deixar que surti el que estem sentint, posar paraules al que ens està passant i poder mirar enrere, en pau, dient-nos que ho hem fet de la millor manera que vam saber. 

Ella ha pogut tornar a trobar-se, ha sabut demanat ajuda i s’ha permès sentir por, tristesa i conviure amb la incertesa. Ara se sent amb força i ganes per reprendre la feina que tant li agrada. 

L’AMISTAT EN LA PARELLA

B2854DDF-8E7C-4A7C-9272-2CDFE1E11401

Il·lustració extreta del conte «tutto il mio colore» de Leo Lionni

L’amistat en la parella és una de les bases principals perquè aquesta  perduri en el temps.

Una amistat que reflecteixi el profund coneixement l’un de l’altre; les seves necessitats, els seus gustos, els seus desitjos, les seves aspiracions, pors…

Una amistat que inclogui complicitat.

No es tracta de parelles que no discuteixin o no tinguin conflictes, sinó que tenen la capacitat de reconduir les discussions i reparar-les d’una forma efectiva.

Si hi ha hagut amistat, si s’ha respectat i acceptat la diferència sense intentar canviar l’altre, hi ha un bon pronòstic per recuperar la parella sigui quin sigui el seu moment i crisi.

(referències: «Siete reglas de horo para vivir en pareja» de John M. Guttman i Nan Silver)

SER VULNERABLE ENS PERMET CONNECTAR

A67F899E-4889-41FB-A55E-0F5ABD07749C

Il·lustració de Iela Mari del conte «l’ou i la gallina»

Recuperar la capacitat de sentir la nostra vulnerabilitat com a recurs de connexió amb els altres, permetre’ns estar allà i viureu sense por, sense posar-nos a la defensiva, és un desafiament per tota persona que s’hagi sentit danyada en una relació significativa, i més encara quan el perill es va quedar associat a les nostres primeres experiències de connexió ( fragment extret del llibre «no soy yo» de l’Anabel Gonzalez).

CUIDAR-NOS PER CUIDAR

IMG_1051

Il·lustració extreta del llibre «animali nel prato» de la Iela Mari

Com a terapeuta tinc la responsabilitat de revisar-me per poder acompanyar des de la màxima regulació emocional possible.

Aquests dies de pandèmia ens han afectat a tots i aquells que tenim un rol cuidador no ens hem escapat.

Poder formar part de la xarxa de voluntaris organitzada per @asociacion per donar suport emocional als col·lectius que han treballat en primera línia ens ha donat l’oportunitat de treballar entre nosaltres. 

Cuidar-nos i acompanyar-nos durant tot aquest temps ha estat una experiència molt reconfortant, un regal. Alhora, ens ha ajudat a sentir-nos més estables i regulades per poder acompanyar de la manera més centrada a tots aquells que ho necessitin i ho requereixin.

Gràcies @palomadura  per aquest temps compartit

QUAN SERÉ FELIÇ?

IMG_0836

Il·lustració  extreta del  conte «el Petit globus vermell» de la Iela Mari 

El camí cap al benestar i la felicitat no és fàcil i moltes vegades és llarg, però s’hi pot arribar 

Passa per aconseguir les quatre “autos” que descriu  l’Arun Mansukhani i que tinc molt en compte en el treball i processos terapèutics

Autoconeixement

Autoacceptació

Autocompassió i

Autocura

Quan aconsegueixes conèixer-te, t’acceptes, entens perquè ets com ets des de una mirada empàtica i et cuides, també pots establir relacions d’intimitat més sanes i satisfactòries. Pots apropar-te  a aquells que et fan bé i allunyar-te de qui et pot fer mal.

EL PODER DE LA MIRADA

3061548B-D99F-40FE-BB5B-B9EDC6797D95

Il·lustració de Bruno Munari del llibre «guardiamoci negli occhi»

Ja fa dies que el confinament està afectant casa. Continuem mirant de portar-ho de la millor manera possible.

Les sortides són limitades però les aprofitem i gaudim i els dies de sol sentim goig.

Jo no sóc la de sempre, tot i que gaudeixo d’estar amb els meus nens, trobo a faltar els meus espais i moments amb mi.

Crec que això els meus fills ho han notat i quan ho percebo de forma més determinant és a l’hora d’anar a dormir.

El petit de dinou mesos els últims dies a l’hora de dormir li costa, està diferent. Aquestes últimes nits he volgut acompanyar-lo des de l’observació i l’atenció. He mirat de respectar el seu ritme, veia que estava cansat i que a mesura que passaven els minuts, s’excitava i aparentment estava més actiu i juganer. Però avui he sentit que necessitava un acompanyament més ferm. Una adulta que el regulés, que posés paraules i acció a allò que li estava passant.

L’he mirat als ulls i amb veu concisa, clara i amorosa li he dit quin era el moment. «És hora de dormir. Aquests dies estan costant molt i ho entenc, vols continuar jugant i explicant contes i fer cançons. Avui hem fet moltes coses i demà podrem continuar fent-les, però ara serà bo que tanquis els ulls, descansis i així poder continuar demà».

Crec que mai havia estat tant conscient de com és de poderosa la mirada per arribar a l’altre, per fer-lo sentir que t’importa, per regular-lo i fer-lo sentir segur. El mirava i veia clarament la seva atenció i com li arribava el meu missatge.

La mirada sincera, amorosa és poderosa, entra i arriba al cervell per donar un missatge de tranquil·litat i seguretat. Regula i el fa conscient de què hi ha a alhora que el fa sentir acollit i sostingut.

Com bé diuen «La mare o figures d’aferrament són el còrtex cerebral del seu fill els primers anys per regular-se». Crec que aquest episodi és una lliçó per a mi, per continuar cuidant-me i poder oferir la millor regulació als meus fills.

AGRAÏDA

IMG_8644

Il·lustració extreta del llibre «història d’una llagrima» del Katsumi Komagata

Avui pensava com d’agraïda em sento a aquelles persones amb qui he pogut continuar treballant online. Persones a qui he pogut acompanyar, continuar amb la feina que fèiem abans del confinament  i  he pogut ajudar a trobar els recursos per gestionar  les emocions que anaven sorgint davant la situació que estem vivint.

També he pensat en totes aquelles que no he pogut atendre i ho necessitaven. Aquelles a qui  no he pogut continuar veient, que per les seves circumstàncies personals i familiars no han pogut afegir-se a les sessions online. Algunes d’elles per no poder trobar un espai prou privat per fer-les, d’altres perquè en el seu temps només hi ha cabuda per als fills i el treball. Per molts i diversos motius, la teràpia online, que en altres moments es podria fer, no és possible, i això implica que les seves necessitats o cura de les seves emocions es vegin posposades  fins vés a saber quan.

Però confio en la capacitat de les persones per trobar eines i recursos de regulació i d’adaptació. Estic segura que tot i els moments difícils , de sentiments i respostes negatives, han pogut trobar recursos positius per tirar endavant i sentir-se amb forces.

Agraeixo de cor a aquelles persones que han confiat en mi per acompanyar-les i envio el meu afecte a aquelles que no han pogut ser acompanyades i han hagut de trobar per si soles les forces per gestionar el que estan vivint.

Una abraçada a totes i tots!

SORTIM AMB NENS AL CARRER

0C888932-07C0-4998-8865-B5ECF3FA8B89

Il·lustració de Bruno Munari

Ja podem sortir amb nens.

Però sortim tranquils? Gaudim del passeig? Compensa la sortida?

Segurament, com tot, depèn de cadascun, de cada família, de cada nen…

Aquests dies ja poden sortir els nens. Però, tot i la visualització d’un desconfinament progressiu, ara poden aparèixer moltes emocions a gestionar. 

Personalment des del permís per les sortides dels petits, he sentit una pressió al pit que em dificulta respirar. Cada vegada que sortim,  apareix i l’escolto. Crec que he pogut entendre-la. 

D’una banda és por, por a allò que no veig i de qui ens hem de protegir. Por que se m’escapi alguna cosa o cometi algun error. Vaig amb cura, no només perquè no ens contagiem sinó de ser conscient que la por és meva i vull  transmetre tranquil·litat als meus fills a l’hora de la sortida.

D’altra banda sento pena, una pena immensa de com ens veiem quan sortim: Mascaretes, guants, mantenir distància de seguretat…

Miro als ulls dels altres buscant complicitat, una de les poques coses que podem obtenir en aquests dies. Busques mirades i conductes que t’apropin en aquests dies de distància. 

S’agraeix quan la gent fa el mateix que tu, et reconforta i t’apropa.

És trist però alhora m’omple d’emoció. 

Quan sento això, simplement deixo que vingui, la majoria de vegades em vénen ganes de plorar i permeto que les llàgrimes surtin. Després d’uns minuts caminant em sento millor i quan tornem a casa torno renovada, encara que hagin estat menys de 60 minuts.

BONA NIT

Recursos d’una mare psicoterapeuta.

IMG_9258

Il·lustració del llibre «buenas noches a todos» de Bruno Munari

El moment d’anar a dormir amb el meu fill gran de 8 anys sempre ha estat especial i ha passat per molts moments.

El pit, les cançons, les carícies, els contes, fer jocs, parlar, etc. Però ara, aquests dies s’han convertit en un moment per ajudar-lo a trobar el descans. Durant aquests dies de confinament no es cansa com abans i emocionalment i conductualment està diferent.

L’acompanyament al llit s’ha convertit de forma espontània en trobar la manera de relaxar-se i ho fem mirant de localitzar les tensions que pugui sentir en el seu cos.

Hem fet algun exercici visual però sobretot el que l’ajuda és expulsar del cos les tensions.

Primer fem un escaneig complet, prestant atenció al cos i on es troba la tensió que pugui dificultar el son.

Un cop localitzat el punt o punts de tensió el freguem amb intensitat, el sacsegem fort fent-lo sortir del cos, com si li tragués la pols o el borrissol del jersei.

Probablement el contacte físic i la meva pressió sobre el cos fent veure que marxa l’allibera. Després d’una bona espolsada arriben les carícies i és quan finalment s’adorm en pau.

Recurs après en formació amb l’Associació d’EMDR Espanya

REGULACIÓ EMOCIONAL

fullsizeoutput_1c3f

REGULACIÓ EMOCIONAL! Dues paraules que per a mi aquests dies tenen una ressonància imperiosa.

Tan si estem confinats sols, acompanyats amb la parella, amb els fills o amb amics. Tant si ens trobem amb l’obligació, el sentiment o incapacitat de no deixar de treballar.

En tots els casos, sigui quina sigui la situació, com ens regulem davant d’aquests moments que estem vivint, crec que és una prova absoluta de qui som en essència. Què ens diem a nosaltres mateixos quan ens trobem davant certes emocions i què fem amb elles? Com responem als altres i com els sentim o rebem davant les seves conductes i emocions?

Davant circumstàncies tan excepcionals com la que estem vivint aflueix el millor i el pitjor de nosaltres. Serà bo que poguem ser conscients dels recursos i eines que hem posat en marxa. Tant d’aquells que ens han ajudat com dels que ens han dificultat  fer front a aquests dies de pandèmia i confinament. Poder prendre nota d’això ens permetrà mirar de resoldre i canviar. Depèn  de cadascú el que vulgui o pugui aprendre d’aquesta increïble experiència.

ADÉU IAIA

fullsizeoutput_1bf4

Avui dic adéu, dic adéu a algú que ha estat important i rellevant per a mi durant tota la meva infantesa, adolescència i joventut. Aquella que em va criar, que m’esperava quan tornava a casa de l’escola, que m’acompanyava a dormir, que m’ajudava amb els deures, amb qui veia la tele i pel·lícules clàssiques i que em protegia amb la seva força davant qualsevol atac. Aquella de la que vaig aprendre moltes coses, bones i no tan bones, tot s’ha de dir, però que no treu que hi va ser.

Avui ha mort la meva iaia de covid19 després de 3 setmanes de lluita i dos tests negatius. Avui es confirma la seva mort i diagnòstic.

Mor en una residència però no menys acompanyada. Acomiadada prèviament per la seva filla que treballa a primera línia a l’hospital i que s’ha vist aturada i aïllada per possible covid19.

Fins ara he estat en el meu micromon, en la meva bombolla amb el meu nucli protegint-lo i protegint-nos. Observant el món des del confinament. Amb la preocupació principal de com passar els dies de la millor manera amb els meus fills i marit.

Avui s’ha trencat alguna cosa. Estic trista, molt trista i vull poder plorar la seva pèrdua. Miro la meva vida amb ella com si es tractes d’una pel·licula. Tants moments amb els que em quedo, tantes coses viscudes amb ella i apreses, tantes coses per guardar al cor com a record.

M’acomiado d’ella a través dels records i de l’amor que sento, profund i de gratitud.

Adéu iaia, descansa en pau, amb els teus papes i l’avi Andreu!

L’ESCOLA A CASA I EL TELETREBALL 

3B7FC51C-CA3A-4FD4-9F17-02D72D45CA1D

Il·lustració de Javier Mariscal. «El guateque espacial» de la col·leció The Cobi troupe

Ja es compleixen tres setmanes de confinament a casa i tots podem veure que i què no podem fer en relació amb exigir-nos per fer de mestres dels nostres fills i continuar treballant com ho fèiem abans.

L’escola no és a casa perquè entre altres coses no estem preparats per això i no és teletreball quan no podem deixar d’atendre els nostres infants.

Hem de deixar d’exigir-nos impossibles que ens porten a la frustració i relaxar-nos en esperar dels nostres fills allò pel que no estan preparats.

Podem mirar de tenir unes rutines, un cert ordre i coherència en els nosaltres missatges i actitud, uns certs hàbits d’higiene i responsabilitats però no podem esperar convertir aquest temps de confinament en una escola o en un espai de treball com el que coneixíem fins ara. No és fàcil, ho sé, sóc la primera a qui li costa, però per sobre de tot hem d’intentar que aquests dies siguin planers, de joc, de compartir i d’entendre la solidaritat i l’empatia, poder donar-nos els espais i atendre les necessitats d’uns i dels altres.

Si els adults deixem la por i les exigències d’una part ens serà més fàcil portar la convivència amb els nostres infants. 

L’ABRAÇADA DE LA PAPALLONA

DBBA83B4-196E-4D27-9350-F7C3D4FCFCA9

Dibuixos deMariscal del Libro de Cobi. Edicions de l’Eixample

L’abraçada de la papallona és la forma d’autoestimulació bilateral que es fa servir en teràpia online i que ens ajudarà a acompanyar a tota persona afectada pel que s’està vivint amb el coronavirus.

L’associació EMDR Espanya ha organitzat una xarxa de terapeutes voluntaris per fer intervenció en aquelles situacions amb una alta càrrega emocional i poder prevenir possibles trastorns d’estrès post traumàtic.

Tinc el plaer d’haver-me ofert i poder col·laborar en la mesura que pugui.

DIES DE CONFINAMENT D’UNA MARE PSICOTERAPEUTA

CA34A20F-9EEF-4AF0-9D20-02CFEB7CBFB4

Cada dia amb els meus fills és una lliçó, que em fa revisar-me i reconduir-me. Allò que faig té una resposta per part d’ells en consonància a com jo estic. Quan em senten propera la seva resposta és de col·laboració. Quan estic estressada i desregulada ells ho perceben i tot es complica.

Avui a l’hora de dormir el meu fill no podia agafar el son. Una barreja de cansament i excitació. Porta tancat a casa més de deu dies. Es mou i mira de fer el que el cos li demana però a l’hora d’anar a dormir no és com sempre. 

Em diu:

  • No puc dormir
  • Què notes? Alguna cosa al teu cos? Alguna tensió?
  • A la panxa i a les cames
  • Doncs nota-les, segurament tenen alguna cosa a dir-te. 

Jo sense dir res més continuu acariciant-lo. 

  • Com estan?
  • La panxa bé, les cames encara no. 
  • Què creus que et volen dir?
  • Que es volen moure
  • Porten molts dies sense poder fer el que fan cada dia.
  • Els hi podem dir que demà mirarem d’atendre-les més. Que farem alguna cosa per a que  es moguin i es cansin com sempre fan i que ara et deixin dormir ?
  • Sí. Ara m’estic relaxant molt.

S’adorm.

CONFINAMENT AMB CRIATURES

Il·lustracions del llibre «història d’una llàgrima de Katsumi Komagata

Avui fa deu dies de la notícia del tancament d’escoles i l’imminent confinament pel coronavirus. Un canvi dràstic i una sacsejada per totes les famílies. Confinats a casa adults i nens, per protegir-nos i protegir els altres.

Com tot canvi, al principi tenim la sensació de caos i un cert nivell d’estrès i angoixa. En aquest cas, hem viscut un canvi de ritme sobtat, sense opció a sortir i una convivència, aquest cop si, de 24 h amb les nostres criatures.

Després de 10 dies segurament hem passat per molts estats i emocions diverses.

El canvi brusc de ritmes i d’organització en un principi pot haver fet sentir angoixa, amb la necessitat de treballar i no poder fer-ho i sense espais individuals que en moments ens donen un respir. 

Però amb el pas dels dies, arriba l’adaptació i acceptació que ens ajuda a no tenir expectatives que ens generin frustració i en resonància ajuda a que la convivència i presència amb les criatures sigui més tranquil·la i conscient.

Aquests dies passaran, segurament amb el temps tornarem a reprendre el ritme frenètic d’abans, però deixaran petjada en tots nosaltres i a les properes generacions. 

Pensem com ens agradaria recordar aquests dies. Una experiència única i intensa que estem vivint amb les nostres criatures. Una experiència que recordaran. Uns dies que necessiten molt la nostra presència, model i regulació emocional.

Aquests dies són més que els dies que passem de vacances. Mostrem la nostra pròpia manera de regular-nos i desregular-nos. Es posa de forma molt evident la nostra capacitat d’adaptar-nos als canvis i la nostra resposta davant el perill ja  que se’ns activa el nostre sistema de supervivència i el d’aferrament.  

Hem perdut molt aquests dies, però també hem guanyat molt i donat molt.

Aprofitem-los de la millor manera que poguem. Ajudem a les nostres criatures a que sigui una experiència positiva tot i les circumstàncies per les que estem passant. 

FORMACIÓ: PSICOLOGIA, EMERGÈNCIES I EMDR EN L’ERA DEL CORONAVIRUS

qIDvZKjiS3aDJHZGq7djhA

Molt agraïda amb aquesta formació que ens ha obsequiat l’Associacio Espanyola d’EMDR a tots els seus socis. Una formació online, impartida per Giada Maslovaric, sobre psicologia i intervenció d’emergències amb EMDR en la crisi del coronavirus.

Estic especialment emocionada i contenta. M’ha donat esperança i més eines per continuar treballant per i amb la gent. 

Estem vivint una experiencia única, de gran intensitat. A nivell individual, familiar i com a comunitat. 

Cadascú des del lloc que estem. 

Ha estat un curs preciós, tenint en compte a tothom, persona, comunitat i situació. Ens ha ofert eines de treball: d’estabilització, regulació, reprocessament del trauma.

Un curs absolutament enriquidor! 

TERÀPIA ONLINE

#terapiaonline

El meu desig és poder continuar atenent i per això continuu treballant online amb les famílies, parelles i persones que ho necessitin. Aquests moments poden ser molt difícils per a moltes famílies ja que les dinàmiques han canviat i tant el nostre estat d’ànim com la conducta de les nostres criatures pot veure’s alterada. 

Tants dies tancats, l’amenaça externa, tenir algun familiar afectat i la incertesa del temps que passarem tancats poden passar factura i no permetre’ns ser uns bons reguladors pels nostres fills.

Així mateix, la relació de parella pot veure’s reforçada o profundament danyada.

Per contactar podeu reservar cita per whatsap al telèfon 666871074 o enviant un mail al correu laylaabdoll@gmail.com

EN MOMENTS EXCEPCIONALS 

Il·lustracions del llibre «friends in nature. Woods» de Katsumi Komagata

És fantàstic quan en moments excepcionals i situacions extremes la gent treu el millor d’ella mateixa. Estem en un moment que cap de nosaltres havíem viscut abans. Confinats a casa sense possibilitat de socialització, sense poder tocar-nos ni abraçar-nos. Però la necessitat de socialització a floreix en cada minut del dia. Tots segurament tenim el whatsapp ben actiu, i totes les xarxes socials en les quals participem. Arriben missatges, recomanacions per passar els dies de millor manera, vídeos per fer més amè el temps i fer-nos riure. Trucades i vídeotrucades per sentir-nos més a prop.

És un temps que ens força a frenar i aturar-nos i que ens brinda la possibilitat de reflexionar i fer-nos canviar.

Estan sent moments per conèixer-nos més a nosaltres mateixos, per connectar amb certes emocions i pensar com responem. Moments de moltes emocions, sobretot la por i la incertesa i poder alhora protegir, acompanyar i fer sentir segurs els petits que tenim a casa.

M’emociona veure com en molts moments la por ens fa buscar els altres, compartir i fer pinya ens fa sentir més forts. Viure i sentir com els altres ens fa l’experiència menys negativa i feixuga. Això ajuda. Personalment he tingut por en certs moments però també m’he sentit profundament emocionada i acompanyada.

No deixem de fer-ho. No deixem d’estar en contacte amb la gent i fer-nos presents. No deixem de cuidar-nos encara que sigui en la distància. 

#JOEMQUEDOACASA

7770480C-90FB-42B3-9741-483EE1D85607

Il·lustració extreta del llibre Toc Toc del Bruno Munari

Com a mesura de protecció i suport a la comunitat i poder frenar l’expansió del Coronavirus les visites i consultes les atendré online. Tot i no poder fer les sessions de forma presencial,  la teràpia EMDR és igualment efectiva.

L’ARRIBADA DEL GERMÀ PETIT

Il·lustracions de Maria Meijer del llibre «es ven germà petit» de l’editorial Símbol

Es parla molt de l’arribada del primer fill, del que suposa per la parella, de les dinàmiques i rols nous als quals s’han d’adaptar.
També sentim sovint sobre germans, de què poden fer els pares per fomentar el bon vincle, la complicitat i no la competència.
Jo vull parlar del que suposa per la família i sobretot pel primer fill/filla que ja hi és l’arribada del germà.
Perquè és qui més patirà els canvis, qui sentirà més pèrdues i qui haurà de trobar el seu nou lloc. Perquè a més a més encara no tindrà les eines ni els recursos per gestionar per si sol el que li estarà passant o sentint.
Com el podem ajudar a entendre què està passant, a adaptar-se a la nova situació, a gestionar tot allò que ha perdut i a assimilar el nou rol de germà gran. Com poder crear noves dinàmiques en les quals ell senti que també guanyarà coses.
L’arribada del nadó a casa suposa un trasbals per les dinàmiques anteriors a les que tots estaven acostumats. Aquell entorn de seguretat ha canviat i ja no sap què esperar o demanar.
D’un dia per l’altre la mare està constantment amb el nadó enganxat i no pot estar per ell com abans, el pare pendent de la logística i de la cura de la diada mare-nadó. Tothom ve a veure el petit que és tan bufó i s’espera d’ell que faci coses que abans no feia sol i que l’acompanyaven o l’ajudaven.
Tot plegat causa confusió, desorientació, tristesa i rabia a l’hora. Sentiments ambivalents amb relació al bebè. Probablement desitjarà estar en el lloc del petit o li passarà pel cap voler que desaparegui i no veure’l més. I està bé, que ho pensi i ho pugui expressar serà bo i s’hauria de legitimar. Serà un consol que l’ajudem a posar paraules al que està passant I compartir amb ell com nosaltres també ens sentim confusos en la nova situació i la necessitat de donar-nos un temps per adaptar-nos.
Durant el procés d’adaptació haurem d’estar pendents d’ell I d’acompanyar-lo en la mesura que puguem. Ha de continuar sentint que ens importa i ens preocupem. Que entenem com se sent I la dificultat del lloc on es troba. Legitimar la seva ambivalència de sentiments.
És important com la parella acompanyi per poder cobrir les necessitats de les criatures i que ambdós estiguin presents. Que el pare pugui suplir quan la mare no està present i faciliti que es donin els moments exclusius.

Amb el temps tot s’anirà ajustant. S’agafa un nou ritme i tot sembla haver-se reorganitzat i que tothom troba el seu lloc. En aquests moment és quan no podem baixar la guàrdia. El bebè va creixent i té més visibilitat que al principi. Hem de mantenir l’atenció en les necessitats del gran i poder continuar sostenint i acompanyant els sentiments i conductes que tingui.
Caldrà molta paciència i ens pot ajudar posar-nos en el seu lloc i pensar com ens sentiríem. Com ens agradaria que ens tractessin, què ens ajudaria a poder gestionar l’embolic i ambivalència de sentiments sense sentir-nos culpables en tenir-los.

LA VERGONYA

Little Miss Shy by Roger Hargreaves ed. Egmont

La vergonya és una emoció forta, fortíssima! Que posa en qüestionament el nostre ser! L’hem sentit en múltiples situacions en la nostra vida. Una emoció que ens incomoda, que ens fa petits i voler fer-nos invisibles.
La vam sentir de petits, d’adolescents i en l’adultesa. La senten els nostres fills, la sentiran en l’adolescència i quan siguin adults.
Una emoció que igual com la culpa té una funció reguladora de la nostra conducta. Ens ajuda a no fer coses que ens facin quedar malament i poder aconseguir el reconeixement dels altres.
Però si el nostre concepte de nosaltres mateixos no és d’acceptació i el que busquem és que sigui a través dels altres és quan la vergonya té un paper absolutament rellevant en la nostra vida. Estarem lligats a la mirada dels altres i amb por al seu judici. Anticipar l’opinió dels altres és pràcticament impossible i més si ho fem des del nostre pensament. Si ens sentim inadequats probablement anticiparem el judici dels altres com a negatiu fins al punt de paralitzar-nos.
Som éssers socials i la mirada i reconeixement dels altres és important però hem de poder actuar, decidir i fer d’acord amb els nostres principis i valors.
Si volem que les nostres criatures puguin gestionar aquesta emoció hem de poder validar-los i fer-los sentir adequats encara que pensin diferent o no es comportin segons les nostres expectatives. Validar les seves emocions i no forçar-los a situacions que encara no estiguin preparats. Respectem, legitimem i acompanyem amb la confiança que d’aquesta manera li estem donant un lloc, una veu i així li retornem una imatge positiva.
Com diu Anabel Gonzalez, el “millor antídot per la vergonya és l’orgull”.
Així que “si sentim vergonya és bo que mirem de pensar en alguna cosa de la qual estiguem orgullosos. Aixequem el cap, mirada endavant i deixem que li toqui l’aire!”

«LEGITIMADA A SEPARAR-ME»

28ca25f6-b6b7-49b0-940e-cf63a5ead0a4-2

Foto realitzada amb Little Eyes 6. What Color? del Katsumi Komagata

Va de dones. Per aquelles dones que vaig atendre durant anys, de les que vaig aprendre tant i he volgut fer un escrit. Aquelles dones que van ser nenes i van assumir responsabilitats i el rol de cuidadores. Dones que es van fer grans abans d’hora, que van cuidar germans o que es van preocupar d’assumptes d’adults. Dones que d’alguna manera o d’una altra van assumir que s’havia de ser submises o que no podien dir no. Dones que no van ser vistes o van patir maltractaments. Dones que van aprendre a complaure per cercar o obtenir reconeixement. Dones que es van creure que l’amor romàntic sempre té un final feliç. Dones que van trobar una parella que en algun moment les va fer sentir especials i úniques però a qui van acabar cuidant i complaent. Dones que estaven en una relació de maltractament i no sabien com sortir-se’n, no tenien prou força o no es sentien prou legitimades per fer-ho.

Però arriba la/el filla/fill! Una criatura indefensa, pura i que depèn absolutament d’elles. Aquella a qui Sí realment han de cuidar i protegir.

Quan arriba la Maternitat i el veritable rol matern és quan poden posar paraules al que els està passant. Ja no poden fer com si res no passes. I és amb la seva criatura en braços quan senten la força per dir Prou!

Però és un prou protector dels seus fills I una força legitimada per tenir cura d’ells, no per elles mateixes.

Per això la gran dificultat rau a poder adonar-se d’aquest patró i poder fer alguna cosa per caviar-ho. Iniciar un camí per trobar-se a elles mateixes. Conèixer-se, preguntar-se que volen, permetre’s equivocar-se i gaudir de les seves pròpies decisions.

Cal un treball per empoderar-se, perquè se sentin amb dret a decidir què volen i com ho volen. Aprendre a posar límits i conviure amb la por a decidir, una por que les protegeixi i no que les aturi.

Poder retrobar-se les permetrà canviar dinàmiques, les protegirà de relacions de parella nociva i enriquirà la relació amb les seves filles/fills.

LA CRIANÇA I LA CULPA

3af81300-2b93-4a41-967d-2197e58dc948

Foto realitzada amb Little Eyes 6. What Color? del Katsumi Komagata

La culpa és una de les emocions estrella que apareix més sovint en la criança, intensa, punyent i constant. Sempre que hi ha alguna cosa que no va, alguna cosa que no és com esperàvem, que trenca la dinàmica seguida fins al moment o alguna conducta de les nostres criatures que no sabem explicar apareix la pregunta «què estic fent malament?» Lactància, ritmes del son, alimentació, estat d’ànim, conducta. Sense adonar-nos esperem que elles responguin en funció de les nostres expectatives i si no es dóna la resposta esperada en forma de causa-efecte ens en fem responsables.

La culpa és punyent i té doble fulla. D’una banda ens fa sentir malament, ens enfonsa I ens treu confiança així com en moltes ocasions ens treu llibertat per poder atendre’ns i cuidar un altre rol que no sigui el de mare-pare.

D’altra banda però la culpa ens ajuda a sostenir la idea que podem caviar allò que ens molesta. Si el nostre fill comença a tenir una conducta disruptiva, està irritat, fa rebequeries, deixa de dormir a les nits, deixa de menjar, la culpa ens dóna opcions de canviar aquella situació que ens preocupa. Si no està en les nostres mans, ens porta a la incertesa i això encara ens fa sentir més insegures. Esperar Davant d’allò desconegut és difícil, confiar en comptes de caure en el negativisme. Necessitem fer alguna cosa, necessitem certeses, posar nom a què passa i saber què hem de fer. Però no sempre és així, no sempre tot té un perquè que ho expliqui. Aprendre a viure amb allò desconegut, amb la incertesa, el canvi de patrons. Poder gestionar allò que no sabem, allò que no entenem forma part de ser mare-pare. Si podem sostenir-ho i acompanyar les nostres criatures sense buscar culpables i simplement fent-nos càrrec, es veuran beneficiades. No buscaran culpables o responsables de tot, podran viure amb el que els hi passi, acceptar-ho i enfrontar-s’hi. No tot ho podem canviar ni controlar.
Estar presents, acompanyar, sostenir. Que l’altre senti que hi som, el confort d’una abraçada, el consol. Hi ha situacions que només hem de deixar que passin i ho faran quan ho hagin de fer.

Si durant la criança a més ens acompanya la solitud, el sentiment de culpabilitat apareixerà amb més força. Poder comptar amb un entorn segur i de reforçament, una tribu o grup, pot apaivagar el malestar i el sentiment de culpa. Compartir fa sentir que no ets l’única, que la criança no és blanc o negre. Ajuda a ser més tolerant amb les altres maneres de fer i a ser més comprensiva amb una mateixa.

«AQUÍ TENS, T’HE PORTAT LA LLUNA»

“Papá, por favor, consígueme la luna”, un preciós conte de l’Eric Carlé. La història d’una nena que desitja de tot cor poder jugar amb la lluna. Intenta agafar-la però no pot i li demana al seu pare que li aconsegueixi. El pare s’hi esforça per poder fer realitat el somni de la seva filla.

Les mares i els pares desitgem que les nostres criatures puguin veure  complerts els seus somnis.  Fem per a elles els impossibles, el que podem, el que està en les nostres mans de la millor manera que sabem. Volem veure-les felices. 

Elles potser algun dia  ens agrairan el que hem fet i segur que també  es decebran i es frustraran amb decisions que hàgim pres per elles.  Però no deixem de fer. Permetem-nos errar  i reparar allà on sentim que hem fet mal. Ells aprendran el que és bo i no tan bo de nosaltres. 

El que és important no és si ho aconseguim fer perfecte sinó si som capaços de reconèixer on ens equivoquem i ho podem reparar. Ser mare i pare és la capacitat de reparar constantment quan ferim o danyem i poder donar veu a les nostres criatures per escoltar el que necessitin dir.

COMPRENENT LA IMPORTÀNCIA DE L’AFERRAMENT: ENTREVISTA A CRISTINA CORTÉS

Una interessant entrevista de Jonathan García-Allen publicada a psicologiaymente.com

IMG_7210

He escrit anteriorment sobre l’aferrament i com és de determinant pel nostre desenvolupament. Segons com els cuidadors es vinculin amb els seus fills determinarà bastant com aprendran a regular-se emocionalment, a relacionar-se amb els altres i a tenir una bona imatge d’ells mateixos en el futur.

M’agrada aquesta entrevista perquè com sempre, la Cristina Cortés ho explica d’una manera molt entenedora i propera. Fa un petit repàs pels diferents tipus de vincle, explica perquè és tant important com ens vinculem amb els nostres fills i quan es considera trauma d’aferrament. Explica l’ús del Neurofeedback com a regulador emocional i la teràpia EMDR per processar situacions traumàtiques que s’activen en el present.

Finalment ens recorda la importància de mirar cara cara als nostres fills, sense mòbils o tablets. La necessitat de jugar i passar temps de qualitat amb ells. El ritme frenètic en el que estem immersos no ajuda a poder establir un patró d’aferrament segur.

LES PERSONES «GRUMBLE»

Mr. Grumble by Roger Hargreaves ed. Egmont

Segurament heu conegut o coneixeu algú que el veieu sempre enfadat o potser vosaltres mateixes. Tot  irrita, enfada i tenen o teniu la pell molt fina. Salten de seguida i es posen a la defensiva.

Com en la fàbula de la tristor i la ràbia que s’intercanvien la roba i no pots saber quina és qui quan te les trobes. Amb les persones “grumble” passa el mateix. Darrere aquesta emoció segurament s’amaga algú ferit, algú que ha hagut d’aprendre a defensar-se amb les ungles perquè ha après que qualsevol pot fer-li mal.

És fotut perquè  aquesta desconfiança i alerta amb la gent i amb el món en general no et permet ser feliç, ni disfrutar de les coses, ni estar relaxat amb els teus propers.

Si pots sentir que això que et passa està afectant a la teva vida i creus que pots fer alguna cosa per canviar-ho, encara que sigui paradoxal, intenta confiar en algú per mirar què hi ha darrere que s’hagi de resoldre

«ESTIC ENGANXADA!»

tOeu0XEqQe2oQwJnH6AY8w

foto realitzada amb «House of cards» de Eames

«Estic enganxada» Una frase que sento molt sovint.
Persones «enganxades» a la relació de parella com qui parla de la dependència a les substàncies o al joc. Relacions que fan patir i de les que se sent que no es pot sortir.
Enganxades a allò que va ser, a tornar a sentir el que va ser tan bonic del principi, a l’esperança de tornar a tenir aquella persona que les va fer sentir especials i importants, aquella amb la que van treure el millor d’elles mateixes. I esperen dia rere dia que aquells dies tornin. Com qui té un problema amb les substàncies i el joc, esperen tornar a sentir-se com la primera experiència o primera aposta i joc guanyat.
I així pot passar el temps, perquè l’inici, allò que van sentir i la persona que van conèixer, no tornarà. Allò va passar i no es repetirà mai més.
I com poden sortir d’aquest «enganxe»? Doncs no hi ha receptes ni pautes miraculoses però se’n pot sortir!
Potser arribarà un dia que dirà prou, o potser serà l’altre. Potser no se sent preparada però demana ajuda per tenir la força. Potser sent que no és capaç i té por. Segurament que el trencament i allunyar-se li farà mal. Segurament tindrà molts pensaments de tornar, de saber de l’altre, ganes i desig que l’altre la reconegui, culpa i pena. Però se’n pot sortir!

Sempre és bo envoltar-se de persones properes que acompanyin i recolzin en els moments més difícils un cop presa la decisió i poder recuperar aficions i activitats que omplien.

Se’n pot sortir!

REFLEXIÓ D’UNA MARE PSICOTERAPEUTA. PREMATURS

IMG_5958

En el meu primer post com a mare psicoterapeuta vaig parlar del que havia suposat per mi la maternitat i els canvis que he viscut a arran d’aquesta.
Crec que aquest canvi i transformació va començar a partir del moment que vaig viure la finalització del meu embaràs de forma sobtada i precoç. Havia patit molt durant el primer trimestre però després de set mesos tranquils on tot estava, segons els metges, perfecte i fantàstic, no esperava que l’embaràs finalitzaria en la setmana 33. No imaginava que un malestar que no sabia ben bé que era, fossin contraccions de part i que el meu fill naixeria poques hores després sense poder-ho aturar.
El procés amb un fill prematur és una experiència que no esperes, plena d’angoixa, incertesa, felicitat que queda engolida per una mala notícia, per l’esperança, la impotència i la inseguretat.
Vius una muntanya russa constant d’emocions. Vols estar feliç perquè això és el que suposa tenir un fill, però el cert és que no el tens a casa amb tu. El tens allà, en una incubadora, en risc, lluitant per la vida i sent atès per altres persones que no ets tu.
Persones que tenen cura del teu fill però que et guien, et limiten, t’acompanyen, et controlen… depèn de qui i on et trobis serà decisiu i rellevant.
A partir d’aquesta experiència vaig entendre la importància de poder acompanyar a les dones i parelles en aquests moments tan sensibles i de gran intensitat. Facilitar i protegir el vincle mare-bebè, la confiança de la mare en les seves capacitats. La importància de poder cuidar el vincle en tots els casos on s’ha produït separació i donar suport al pare que probablement es pugui sentir desorientat.

És una experiència de gran intensitat i on tot pot tenir un gran impacte. És per això que tots aquells que acompanyen mares, pares i famílies amb una situació així han de ser curosos amb allò que diuen o expressen. Poden transmetre alè, reconfort i confiança però també poden enviar missatges d’incapacitat i judici.

A partir d’aquesta experiència vaig voler conèixer més sobre la psicologia perinatal, sobre el trauma Perinatal i el vincle d’aferrament. Volia saber més sobre com reparar experiències de part i poder acompanyar de la millor manera possible a mares i famílies que han passat per experiències intenses i que poden dificultar el vincle i la seva relació posterior. Prevenir algunes depressions post part fruit de parts i inicis de la maternitat traumàtics.
He pogut conèixer, aprendre i llegir de grans professionals. Tenim una feina amb la que no podem deixar de banda l’aprenentatge constant i el treball amb nosaltres mateixos per no projectar en qui tenim davant la nostra història i així, poder acompanyar des del que necessita la família, parella o persona.

Si has tingut una experiència traumàtica al llarg de la concepció, l’embaràs o el post-part i sents que d’alguna manera o una altra no l’has pogut deixar enrere i està influint en el present en tu, amb les teves relacions o vincle amb el teu fill o parella, pots demanar ajuda per elaborar i digerir l’experiència. Que pugui quedar com un record, amb el que va ser bo i el negatiu però sense el dolor de quan el vas viure.

REFLEXIÓ: ADOLESCÈNCIA. ON QUEDA LA FAMÍLIA?

Dibuixos deMariscal del Libro de Cobi. Edicions de l’Eixample

L’etapa de l’adolescència és considerada en general com la més difícil dins del cicle vital d’una família i la que comporta més conflictes. A mi m’agrada definir l’etapa de l’adolescència com un període intens, ple d’emocions i sentiments confrontats, de necessitat de créixer, de creativitat i ganes d’arriscar.
Però l’arribada d’un adolescent a la família posa als seus membres en una situació de canvi i davant de processos de separació i de dol. L’adolescent s’enfronta a l’abandó de la seguretat que li suposava ser infant, al trencament de la imatge idealitzada dels pares i a la necessitat de trobar-se i organitzar les seves activitats a prop dels seus iguals .
D’altra banda, els pares comencen a veure i conèixer la identitat pròpia del seu fill i s’han d’enfrontar a unes noves necessitats que impliquen separació i cada vegada menys temps en família Per molts pares això suposa un «trencament de la família» .
L’adolescent s’està preparant per volar fora de casa i és en els sentiments que això genera on s’ha de posar l’atenció per tal de cuidar-ho, elaborar-ho i intentar que no sigui el que freni o impedeixi el bon desenvolupament de les seves capacitats d’autonomia i independència. És important facilitar l’oportunitat dels fills de trobar espais i moments on ells puguin posar en marxa els seus propis recursos.
És una etapa que implica noves formes de relació i d’organització. El fill deixa de ser el nen i això implica relacionar-se amb ell mostrant interès i respecte per la persona que està començant a ser.
És un altre moment essencial per mostrar als fills un model basat en la capacitat de canvi, on es posin en marxa recursos per la readaptació i reorganització, la flexibilitat, la negociació i les capacitats comunicatives basades en el respecte i l’escolta.

ESCRIT: QUAN LA POR I LA PREOCUPACIÓ ES DISFRESSEN

Mr. Worry i Mr Jelly by Roger Hargreaves ed. Egmont

La por i la preocupació són emocions que inevitablement tenim les mares i els pares. A tots ens preocupa el benestar dels nostres fills i filles i volem que estiguin bé. Sovint tenim por i ens preocupa que prenguin mal o que pateixin. Són emocions habituals, però en moltes ocasions disfressades.
Entenem la preocupació i la por com un acte d’amor i correm el risc de responsabilitzar els nostres fills d’aquestes emocions.
La preocupació i la por poden enviar el missatge de desconfiança i incapacitat al fill i crec que això ningu no ho vol.
Correm el risc de criar fills amb manca de confiança en ells, poc autònoms i dependents, pendents de no preocupar-nos i no d’explorar el món i mesurar les seves capacitats.
Aquí tornem a tenir la responsabilitat d’observar-nos i preguntar-nos què podem fer per canviar-ho, quant de la nostra història no resolta està influint en poder atendre els nostres fills des del que ells necessiten i no des del que ens fa sentir tranquils a nosaltres.

Si podem ser conscients i discernir entre l’emoció que ens pertany a noslatres i el risc real en el que puguin estar els nostres fills podrem gaudir molt més de la criança i l’acompanyament!

REFLEXIÓ: «LA SEPARACIÓ DELS PARES»

IMG_6153

Aquests dies he estat donant-li voltes al tema de les separacions, a les seves dinàmiques i sobretot als fills que es veuen inmersos en una situació que no desitjarien però que els toca viure. El nombre de separacions ha anat en augment en les últimes dues dècades i a hores d’ara segurament en el nostre entorn més proper coneixem relacions que estan començant i d’altres que acaben. Però tot i que la separació s’hagi integrat en la nostra societat com quelcom normal, continuen havent conflictes greus, dinàmiques familiars que s’enquisten i dificultats en fer un procés de reorganització des de la naturalitat i amb recursos funcionals.

Quan una parella posa fi a la seva relació ho pot fer per diversos motius: l’amor s’ha acabat, projectes personals diferents, conflictes, diferències irreconciliables, infidelitat, etc. La separació pot suposar un punt i a part, un alliberament i un nou camí, però massa sovint això no es dóna i els conflictes es mantenen o bé van en augment. I és en aquests casos on els fills pateixen les conseqüències.

En el millor dels casos, la parella serà conscient de la importància que la seva decisió té en els seus fills i posaran per davant de tot les seves capacitats parentals per tal de poder preservar els seus fills de la conflictiva conjugal. Reorganitzaran les seves vides i intentaran resoldre les seves diferències o intentaran deixar-les de banda per tal de facilitar i atendre la necessitat de dol del fill davant la nova situació, ajudar-lo a que torni a sentir-se segur i continui sentint els seus pares a prop.

Però què passa quan els pares estan tan ficats en la seva lluita? Quan els pares entren en una dinàmica en la que els ofusca la seva necessitat de defensar la seva «dignitat»i «orgull»?, quan cedir és viscut com «perdre la guerra»?. Quan un es veu víctima i amb la necessitat que el fill el reconegui com el bò? Quan tenim la creença que qui pren la decisió de trencar la relació és culpable de trencar la família?

L’adaptació dels fills a la nova situació està condicionada a com els seus progenitors s’adaptin i com aquests puguin atendre les necessitats dels fills per sobre de les seves diferències i conflictes no resolts. Mentres es mantingui la ràbia i la rancunia serà difícil que connectem amb les necessitats dels nostres fills, no facilitem que aquests s’expressin amb total llibertat i podem contribuir a que el nen es trobi en un conflicte de lleialtats. És comprensible que quan estem enfadats o amb ràbia no puguem veure ni centrar-nos en les necessitats de l’altre, però és per això mateix que és important ser conscient i, en el cas que un senti que no avança, pugui demanar ajuda.

Les parelles tenen dret a separar-se, a refer les seves vides, a tenir nous projectes personals, però als fills els toca viure quelcom que no han escollit, els toca aprendre a viure amb els pares separats i és resonsabiltat d’aquests poder oferir un model amb recursos, amb capacitats per fer front a noves situacions, i on aquestes siguin entomades com a processos constructius, amb noves possibilitats de creixement.

Els nens estimen els pares, a tots dos, i necessiten assumir la separació dels pares per poder adaptar-se a la nova situació. Hem de poder continuar donant als fills seguretat, que sentin que els seus pares estan a prop d’ells. Ès un bon moment per mostrar als nostres fills com davant de noves situacions posem en marxa recursos positius per adaptar-nos i reorganitzar-nos. Si fem un bon procés d’adaptació, assumint i/o perdonant, podrem continuar oferint als fills amor, atenció i dedicació. Hem de poder transmetre que el canvi s’ha produit en l’organització i en la relació de parella i no en les funcions de parentalitat.

El film «història d’un matrimoni» plasma molt encertadament el que he explicat amb paraules. Val la pena veure-la i reflexionar-hi.

ELS FILLS I LES NOSTRES EMOCIONS

tydOPpCCQ5W+WOKkA0InAg

Dibuix de Mariscal del Libro de Cobi. Edicions de l’Eixample

Aquella emoció que més ens costa gestionar dels nostres fills/ filles té a veure amb nosaltres i la nostra història. Amb com vam aprendre i interioritzar  la regulació i gestió de l’emoció 

Allò que sentim, com responem i acompanyem quan  els nostres fills/ filles es frustren, s’enfaden, ploren, es queixen o expressen,  té a veure amb nosaltres. Té a veure amb la nostra història, com els nostres adults van estar disponibles i com van respondre i ens van acompanyar.

Quan tenim un fill les ferides mal tancades o aquelles que no som conscients s’obren i fan mal, molt mal.

És per això que és important ser conscients de la nostra història, de les nostres vulnerabilitats i estar connectats amb allò que ens passa per poder fer-nos-en responsables. Només així podrem canviar-ho i resoldre-ho.

ACOMPANYANT UN MALSON

8d39a7f9-6d99-44f4-9c93-3a5dd76af242

foto realitzada amb «House of cards» de Eames

Quin nen no ha tingut un malson? Quina mare o pare no s’ha llevat per acompanyar aquests moments de matinada per consolar el seu fill? Quina mare o pare no ha dubtat en què fer o dir davant el patiment i l’angoixa del seu fill o la por de tornar a anar a dormir.

Quan un nen es lleva angoixat per un malson és important que donguem resposta i ens senti a prop. Recollir la seva angoixa, que ens senti propers I consoar-lo amb una abraçada.

Donar-nos temps a que l’emoció baixi i el record o imatge del malson vagi quedant més allunyat. Per això crec que és bo donar temps, beure aigua o un got de llet junts. Podem convidar-lo a que parli del malson, sempre que ell vulgui i sense sentir-se forçat. Quan tenim un malson ens acostumem a llevar en el moment de màxima intensitat. Si el malson està molt present i encara hi ha por a anar a dormir podem mirar de fer un final. Fer un relat  amb un final en el que el nen senti que està fora de perill ajuda a que la intensitat i emoció negativa disminueixi fins a desaparèixer.

Quan ja estigui més tranquil el convidem a tornar a descansar i dir-li que sempre estarem disponibles quan ho necessiti.

REFLEXIÓ D’UNA MARE PSICOTERAPEUTA. LA MATERNITAT I MODEL DE CRIANÇA

Cm0oHSiNR123pn%OcrgULw

Vaig ser mare després de més de deu anys exercint de psicòloga i terapeuta. Em sentia bé amb la feina que feia i com la feia. Confiava en mi com a professional. Acompanyava amb proximitat i empatia a les famílies i persones que atenia. Creia que els més de deu anys d’experiència atenent a famílies considerades d’alt risc social i parelles amb dificultats, m’havien donat prou recursos i eines per treballar i continuar així.

Però la maternitat em va canviar. Va començar en mi una gran transformació, una metamorfosi que mai hagués pogut imaginar que podria ser com va ser.

Aquest canvi dins meu em va portar a qüestionar-me tot el que coneixia fins aleshores, revisar-ho seriosament i quedar-me amb allò que em fos beneficiós per la meva nova etapa. Vaig decidir enfrontar-me a una criança amb la qual no havia crescut, nova per mi i pel meu entorn. Vaig apostar per una criança respectuosa, prestant atenció al vincle, a donar resposta a les demandes del bebè i intentant no deixar-me portar per la por, els estigmes i prejudicis socials. Una feinada! Costa discernir entre allò que és correcte o no quan t’enfrontes a una cosa nova. Vaig donar el pit durant molts anys i vaig haver de lluitar contra els meus propis dubtes. Contra la meva pròpia mirada jutjadora. Em mirava en molts moments amb els ulls que sentia de l’entorn, la pressió social i contra la vergonya.

Amb la segona Maternitat les coses estan sent diferents. Va arribar sis anys després. Les sacsejades i replantejaments també hi són amb la segona maternitat. Apareixen noves situacions a les quals has de fer front  per donar cabuda a un nou ésser dins la família i acompanyar els canvis i la sensació de pèrdua del germà gran.

Però pel que fa al model i estil de criança que vaig decidir amb l’arribada del primer fill, s’ha mantingut. La diferència és que ara sí que tinc un model a seguir, el de jo mateixa, més segura, amb més experiència, amb les idees més clares i amb més confiança.

Tinc interioritzat allò que vull i vull dir. Allò que vull recollir i els límits que haig de posar i com posar-los. Confio en el meu fill i en les seves capacitats i també com de necessari és que em percebi accessible i senti que el puc protegir i cuidar. La mirada que rebi de mi serà essencial per com es percebi ell i com es relacioni amb els altres.

He volgut compartir aquest relat per tota mare que aposti pel seu propi estil de criança. Costa i no és fàcil. És important sentir-nos sostinguts per l’entorn. Però si no es dóna aquest acompanyament o entesa, és important que ho sentim i ho decidim nosaltres. Hem de posar en marxa la criança amb la qual ens sentim millor.

La maternitat m’ha aportat moltes coses. M’he redescobert, estic aprenent a conèixer-me amb més profunditat i des de rols diferents. He conegut on estan els meus límits i après a identificar què vull i que no vull a la meva vida. En molts moments m’he pogut sentir desbordada i m’he refet, amb més força. M’ha donat més connexió amb el meu entorn i amb les persones que aprecio. Finalment, m’ha ajudat a apropar-me a les famílies, parelles i persones a les quals atenc en teràpia. Puc comprendre i conectar d’una forma diferent a abans amb la seva manera de sentir-se i col·locarse davant del que els està passant.

REFLEXIÓ: «QUAN L’ÈXIT PROFESSIONAL ÉS INSUFICIENT»

Il·lustració extreta de la revista el víbora(56- 57). «Terre soffici» per Daniele Brolli

Sovint m’arriben a la consulta persones amb la sensació de no poder construir una vida personal satisfactòria i sobretot amb dificultats en el compromís amb les relacions més íntimes. Però, són persones que per altra banda, han assolit un gran reconeixement professional i són admirades per la gran confiança i seguretat en elles mateixes. Són persones que han volcat els seus esforços en la seva professió i han anat posposant, evitant o refusant la possibilitat d’ implicar-se en la seva vida personal i afectiva. El fet de trobar-me constantment amb persones amb aquesta situació m’ha fet reflexionar. Què tenen en comú totes elles? Perquè persones amb recursos, confiança i seguretat en la seva vida professional no són capaces de tirar endavant una vida personal satisfactòria? Totes elles tenen en comú haver estat en la seva infància persones molt elogiades on en cert moment van sentir que havien de complir amb les expectatives, amb allò que s’esperava d’elles. Van aprendre a sentir-se estimades complaent i van acabar tenint por a decebre per no perdre l’amor i reconeixement. Van aprendre a viure per l’altre. Ser i tenir valor en funció del que els altres esperaven. Això, els va allunyar de la seva essència i per tant de donar per vàlid allò que sentien o pensaven. Totes elles van ser «Bons infants», obedients, creien fermament que això era una gran virtut. Van acabar desenvolupant els recursos per continuar demostrant, per mantenir i no posar en risc la imatge que els altres tenien d’ells. Això segurament va implicar no permetre’s moltes coses, negar-se-les i renunciar, sense ser conscients, a tenir el dret a poder expressar el que realment necessitaven o desitjaven. La por a perdre el reconeixement dels altres els fa evitar una i altra vegada viure de forma plena, ja sigui per evitar els judicis negatius sobre ells ja sigui per por a perdre el reconeixement o l’amor. Sovint em diuen: «tinc por que descobreixin com sóc realment» Aquesta por implica un gran patiment i un gran esforç en continuar mostrant d’un mateix el que els altres esperen. Alhora, la sensació d’estar enganyant implica un sentiment de culpa constant. I aquesta culpa creix en tant que la relació es va fent més íntima així com la por a ser descobert. La por a decebre o a mostrar la seva vulnerabilitat els porta a enfrontar-se només a allò amb el que se senten segurs i per tant amb allò que tenen la seguretat que no fracassaran. El fracàs és viscut com quelcom negatiu i no com un procés natural d’aprenentatge. Han après a sentir-se segurs en el rol intel·lectual, el qual té resultats en la vida o carrera professionals. Però se senten insegurs amb tot el que té a veure amb les emocions. La vida personal i les relacions íntimes impliquen risc, endinsar-se cap al desconegut, allò que no controlem. Si la nostra autoestima i la nostra vàlua depenen dels altres llavors som vulnerables i dependents. Les relacions íntimes són un risc i un gran perill perquè ens posem en mans de l’altre. Però evitar el fracàs, que ens facin mal o que ens jutgin, al final té un cost encara més gran. No poder viure una vida plena.

ESCRIT: REBEQUERIA: DE LA TEMPESTA A LA CALMA

Il·lustració extreta del llibre Little Eyes. Friends in nature del Katsumi Komagata

Les rebequeries són com una tempesta, veus com s’està formant però no la pots aturar i descarrega amb força. Et pots mantenir allà, veient com passa, la viuràs d’una manera o d’una altra, faràs o no faràs, el cert és que s’aturarà per donar pas a la calma i deixarà sortir el Sol, un Sol que porta escalfor, alegria i goig. I per quan arribi aquest Sol, tota mare i pare vol estar-hi per poder-lo gaudir.

Les rebequeries ens porten de cap. Ens preocupen, necessitem saber què fer, com gestionar-les, com no perdre la paciència o el control.

No hi ha antídots ni solucions miraculoses. No és el que fem o les tècniques que posem en marxa sinó com acompanyem des de l’empatia, la calma, la paciència i la disponibilitat. Si hi som, el podrem ajudar a regular-se.

Les rebequeries són normals, formen part de la infantesa i no són un baròmetre que mesura quant bons pares i mares som.

Les rebequeries són expressió de cansament, frustració, de necessitat de control. Els petits, són personetes que encara no tenen eines per gestionar aquestes emocions i no tenen una altra manera d’enfrontar-se a elles.

Vull compartir el relat d’una mare que va escriure el procés d’una rebequeria del seu fill de 4 anys. El va escriure perquè li va semblar increïble com va ser testimoni de l’evolució de la rebequeria del seu fill, com no va poder aturar-la, només acompanyar-la, i com al final el nen li va poder verbalitzar com se sentia i com la rabia anava desapareixent.

Com es va desfer la rebequeria d’aquell dia.

Relat anònim d’una mare d’un nen de 4 anys

«Final de la tarda, ja som a casa després de tota una llarga jornada a l’escola i després d’un intens cap de setmana d’emocions i celebració. El que semblava una trivial conversa es comença a embolicar i a complicar… l’enfado comença a apoderar-se, ja no hi ha marxa enrere. Les paraules ja no serveixen, les explicacions, els raonaments només el porten a una excusa més per enfadar-se cada vegada més…

Canviem de jocs, ens aturem, ens distraiem,… intuint el que passarà començo a posar en marxa recursos per acompanyar-lo, per ajudar-lo a desfer el que sembla tan imminent que sortirà..,, una rabia incontrolable i destructora.

Proposo guixar… no serveix, distreure posant l’atenció en una altra cosa,.., pitjor!, reconec emoció… ni de broma! M’apropo… em rebutja, intento iniciar algun joc, fer el pallasso.., res! .., Ja està enfadat, ja és aquí la ràbia i la seva màxima expressió, ja és aquí la rebequeria per res concret, entenc que la necessitat d’expressar un cúmul de dies, emocions i situacions. Però…. finalment em trobo agafada de mans amb ell, les dues i comencem a fer la barca, amunt i avall, cada vegada amb més força, amunt i avall, amunt i avall… hem jugat ha tivar-nos com una barqueta amunt i avall. Al final hem acabat rient i contents.

Saps mama? la ràbia s’anava desfent i desfent i ha pujat cap al cel ( m’ho mostra pujant les mans des de la panxa fins a sobre el cap)»

ESCRIT: ELS TRES REIS MAGS D’ORIENT

IMG_5129

il·lustració de Bruno Munari

Aquests dies són dies plens d’il·lusió, d’escriure cartes, de fer demandes d’allò que desitgem, d’espera, nervis i emocions. Els Reis Mags, els Reis Màgics o els Reis d’Orient, formen part de la nostra tradició amb la qual avis, pares i nosaltres mateixos com a fills vam poder gaudir.

Sovint sento mares i pares qüestionar-se com han d’acompanyar els fills aquests dies i que senten que els estan enganyant si els fan entrar en aquesta fantasia.

Però jo els diria que no els estan enganyant!, Hi tant que no! Cap mare ni pare enganya pel fet de compartir i acompanyar una tradició i fantasia col·lectiva!

Quan juguem amb els nostres fills i fem veure que les pastetes de fang son menjar, o quan omplen un gotet i diuen que és un batut o un gelat i fem veure que ens el bevem o ens el mengem, no els estem enganyant! Oi que no? Forma part del seu moment vital, del seu joc, i nosaltres el compartim, gaudim i acompanyem.

El joc simbòlic, la fantasia i la màgia formen part de la infància, i els reis formen part d’una tradició i d’aquest moment vital. Podem mantenir aquesta tradició o no, però si ells hi creuen, perquè no formar part d’aquesta màgia i fantasia?

Què passa, però, quan pregunten?

No cal que siguem nosaltres qui donem resposta, podem facilitar que ells siguin qui donin explicacions als seus dubtes. Alguns hi arribaran sols, d’altres ho intuiran i els demés ho descobriran a través d’altres nens o persones. Tard o d’hora ho sabran, ho acceptaran i ho superaran.

En cap cas ens hem de sentir culpables per acompanyar-los en una fantasia i dies que ells durant anys hauran gaudit com a màgics!

CONTE: MENJAPORS

IMG_4678

El Menjapors, un conte molt bonic! Per moltes raons, entre elles perquè m’agrada la relació que es mostra entre els germans. Com la germana gran ajuda el menut a enfrontar-se a la por. I és que les relacions fraternals són importants i rellevants per tota la nostra vida, la proximitat generacional permet una complicitat i empatia diferent a la que hi ha amb els pares. Aquesta complicitat permet compartir angoixes i posar en marxa recursos junts. 

M’agrada perquè és un conte amb el que podem ajudar al nostre fill a fer passar la por o començar a sentir que pot controlar-la, gestionar-la i expulsar-la. Un bonic conte escrit per Jorge Zentner, amb dibuixos de Tàssies, editat per  Ediciones Destino i que va rebre el premi Apel·les Mestres 2001. Lamentablement no el podem trobar a les llibreries però sí a les biblioteques!

És un conte màgic! La imaginació i la màgia estan dins dels nostres fills i és un recurs fantàstic per empoderar-los i que sentin que tenen control i eines. Poden estar amb la por i poden fer-la marxar. Els ajudem a identificar-la, a localitzar-la en una part del seu cos i sentir com va desapareixent! Formidable!

Qui és en Menjapors?! No és un mostre, no és un gat, no és un gos, ni un gripau, no s’assembla a res. És transparent i quan te’l presenta algú que el coneix, amb una abraçada notaràs una escalfor al pit i habitarà per sempre al teu cor per menjar-se qualsevol por que tinguis en qualsevol moment i en qualsevol lloc.

És un recurs per tal que ells puguin accedir-hi quan sentin por i també perquè els pares poguem ajudar-los, abraçant-los, a recordar l’escalfor del Menjapors, que està en el seu cor. Tornarà a adquirir força per menjar-se qualsevol por.

ESCRIT: LA DANSA DE LA PARELLA

16/12/2019

peret

Les relacions de parella són un ball entre dos. Una Dansa entre l’un i l’altre, entre el que són, entre els seus passats i la seva herència. És una dansa entre les respectives expectatives, entre el que donen i reben, allò que cedeixen i allò que necessiten.

La parella és el sistema relacional més petit que hi ha però a l’hora d’una gran complexitat. Com molt bé diu el mestre terapeuta familiar Alfredo Canevaro, la teràpia de parella és la més difícil que existeix.

Aquesta teràpia consisteix en acompanyar la parella en aquest ball. Entendre com ballen, com han après a fer-ho, com resolen les dificultats que se’ls presenten durant el ball i cap a on volen arribar. 

Durant aquest acompanyament la parella pot canvia coses que els ajudarà a ballar amb més harmonia, altres potser s’adonaran que no poden continuar ballant junts i d’altres continuaran ballant tot i les trepitjades. 

Cada parella balla de formes diferents i probablement durant el ball es trobaran en situacions que posaran en risc la seva continuïtat. No es tracta que el ball sigui perfecte sinó que la parella trobi la connexió i l’acompanyament mutu per gaudir del ball.

LA CAIXA DE SORRA I TERÀPIA EMDR

9/12/2019 

foto caixa de sorra

Adoro la tècnica de la caixa de sorra (sandplay) creada per la Dora Kalff i la Margaret Lowenfeld. És una tècnica que puc treballar tant amb joves com amb adults I amb la que tots se senten còmodes.

És una tècnica que des del primer moment, quan un posa les mans dins la sorra, permet connectar amb la terra i totes les sensacions que això produeix. La Caixa és un contenidor on podem evocar tot allò que hi ha dins nostre, allò que no podem expressar amb paraules i ens molesta. Per fer això el pacient pot utilitzar qualsevol figura (nino, animal, elements de la natura,..) que se li ofereix i representar-ho dins la caixa de sorra.

M’encanta utilitzar-la perquè d’una manera projectiva i respectuosa es donen veritables transformacions. No apareix ni es força res que la persona no vulgui i permet que allò que molesta pugui anar-se transformant. Permet  l’alliberament d’emocions  i l’elaboració d’experiències traumàtiques en un context de seguretat I contenció.

La tèncica la utilitzo sovint en els processos de teràpia emdr i he pogut veure veritables canvis i transformacions en pacients  que feia anys que patien.

ESCRIT: RELACIONS QUE FAN PATIR

27/11/2019

Sovint m’arriben a teràpia parelles amb una llarga trajectòria junts. Les parelles passen per molts moments i s’enfronten a coses al llarg de la selva vida junts que no els dóna temps d’aturar-se, revisar, parlar i trobar-se. Quan s’adonen, la distància entre ells és molt llarga i en molts casos l’hostilitat entre ells ha pres massa protagonisme. «Allò que abans m’encantava de l’altre ara em fa posar la pell de gallina o m’enfada irremeiablement».

La rancúnia és un sentiment molt destructiu i hem de poder identificar perquè s’ha apoderat de nosaltres. Apareix quan ens hem sentit profundament incompresos, poc estimats o sostinguts. És el resultat de molts moments en els quals ens hem sentit traïts o profundament ferits.

Per arribar a la rancúnia no cal que hi hagi hagut una gran traïció, infidelitat o engany. Poden ser molts moments al llarg del recorregut junts en els que no ens hem sentit recolzats. Anys de sensacions d’incomprensió i pocs moments de tendresa, i proximitat.

L’espai de teràpia pot afavorir poder entomar aquells temes no resolts, poder parlar d’allò que ens va fer mal i ha quedat clavat com una estella. Allò que no ens deixa avançar com a parella, que no ens permet mirar-nos l’un a l’altre amb bons ulls ni tenir cura l’un de l’altre.

De vegades, poder revisar tot el viscut i no entès i poder fer una mirada de comprensió a com es va sentir l’altre, escoltar, mirar i reparar, pot facilitar que la parella torni a trobar motius i coses en comú per continuar junts.

Però si la rancúnia i l’hostilitat regnen d’una forma imperiosa i no són capaços d’escoltar-se i mirar-se, la continuïtat de la relació d’una forma sana serà difícil. Si continuen junts atrapats en els retrets i la desconfiança, la infelicitat els acompanyarà tant com a parella com a cadascun d’ells.

Si ens veiem atrapats en relacions així i com a parella no podem resoldre-ho també pot ajudar una teràpia individual on el treball es centri en la persona i la seva pròpia dependència emocional. Poder fer un treball on poder elaborar les pròpies dificultats i sentir-se amb eines i recursos per tenir cura d’un mateix i iniciar canvis.

ESCRIT: RE-CONSTRUIR HISTÒRIES DE VIDA

13/ 11/ 2019

L’altre dia em vaig decidir a anar a veure la pel·lícula Joker, perquè tothom del meu entorn, tant personal com professional en parla, i perquè pensava que podia ser una inspiració per parlar del seu perfil. Joker és un film sobre la història de l’icònic gran enemic de Batman. Ens narra les seves dificultats per trobar un lloc a la societat, les seves relacions, els seus traumes i relació i vincle amb la seva mare. Ens endinsa en un seguit de situacions, frustracions i esdeveniments que afavoriran que finalment aparegui o “broti” en JOKER. És realment un perfil de personalitat conflictiu amb probablement molts diagnòstics; psicòpata, esquizoide, egocèntric, epilèpsia,…. Un perfil psiquiàtric greu per avaluar per professionals experts en criminologia i psiquiatria. Quan vaig sortir del cinema però, el que em venia al cap constantment són bàsicament aspectes que tenen a veure amb el trauma, la importància dels primers vincles i narració de la nostra història, la necessitat de respectar aquesta en el procés de teràpia i les situacions que al llarg de la nostra vida poden posar en perill la nostra estabilitat. Sigui quina sigui la nostra història, cadascun de nosaltres tenim i construïm una narració que dona sentit a la nostra existència. Així mateix, posem en marxa els nostres recursos per poder adaptar-nos a la societat. Però al llarg de la nostra vida, ens anem trobant en situacions que posen a prova la nostra estabilitat, el nostre equilibri. Situacions que ens sacsegen i que ens faran tornar a la recerca dels nostres mecanismes i eines per trobar l’estabilitat. En psicologia o concretament en EMDR, parlem de disparadors. El grau o rapidesa en trobar mecanismes més o menys sans per tornar a l’equilibri i estabilitat venen determinats per la nostra història. Quan no trobem les eines per aconseguir-ho i el temps passa i no ens sentim be és quan potser en algunes ocasions cerquem ajuda. El nostre propi relat de la nostra història és el que ens dona identitat i ens fa sentir que pertanyem a algun lloc. Aquí és on vull donar sentit a la feina que fem els terapeutes i la importància de respectar els temps i moments de cascun. Quan algú té un relat de la seva vida, quan algú té records en l’oblit, submergits i guardats, quan algú té idealitzada les figures principals (pare, mare), és molt important fer un acompanyament molt proper, perquè sinó correm el risc de desestabilitzar els nostres pacients. La psicoteràpia és posar paraules a les emocions i en molts casos re-construir la narració de la història de les seves vides. Pot suposar canviar perspectives, veure coses dels nostres progenitors que no havíem vist. Però això s’ha de fer amb molta cura. Perquè? Perquè com he dit abans és el que ens dona sentit, és qui som i com ho expliquem. Si desapareix la història desapareixem nosaltres. Tornant al personatge que vaig veure l’altre dia, en JOKER, en un moment donat descobreix i s’adona de coses de la seva vida que desmunten tot allò que li havien explicat i que creia de la seva història de vida. Allò que el sostenia deixa de ser-hi. Tenint en compte que la seva salut mental i recursos per mantenir-se en equilibri penjaven d’un fil, l’estructura s’enfonsa i és quan la bogeria, en JOKER, es desferma.

XERRADA: DEPENDÈNCIA EMOCIONAL

Per Arun Mansukhani Fantàstic Arun Mansukhani en aquesta xerrada. Explica amb claredat la dependència emocional. Com les relacions sanes estan basades en una interacció horitzontal on ambdós es cuiden i es deixen cuidar. Repassa de forma amena els diferents estils d’aferrament i la combinació entre ells en relacions de parella.

JORNADA: «TRAUMA, APEGO Y CRIANZA»

    • Us presento la jornada que hem preparat amb els meus companys amb molta il·lusió. Comptarà amb la participació d’honor de l’Arun Mansukhani. Obert a professionals i públic en general. Us hi esperem!

ESCRIT: NADAL, PARELLA I FAMÍLIA

5/01/2019

Les festes de Nadal poden ser uns dies màgics que molta gent espera que arribin, però també pot ser una època que per a molts es converteix en estressant i desitgen que s’acabi.

El Nadal suposa, per a les parelles i la família, un període de prova.

En molts casos les parelles tornaran a viure, igual que passa durant les vacances d’estiu, molts més moments junts. Les dinàmiques quotidianes i regulars es veuen alterades i la parella haurà de posar en marxa la seva capacitat comunicativa i d’entesa.

A part de la nostra relació de parella també entra en joc com estan resoltes les relacions i límits amb les famílies extenses.

Hi ha moltes maneres de celebrar el Nadal i les diferents dates assenyalades; la nit de Nadal, el Nadal, Sant Esteve, el Tió, Reis,.. i les parelles sovint vénen d’històries amb costums i amb maneres de viure i celebrar aquesta època molt diferents. És d’aquesta diferència que ens podem enriquir l’un de l’altre o podem arribar a un conflicte del qual no en puguem sortir i es repeteixi any rere any.

Què fer, on fer-ho, com fer-ho i de quina manera fer-ho és quelcom que haurem de decidir amb la nostra parella.

Com volem que sigui el Nadal per als nostres fills? Puc posar en marxa el que jo vull sense entrar en conflicte amb la meva parella o amb la família?

Saber què volem com a parella i els límits que es volen posar amb les respectives famílies ens ajudarà a definir com entrem en les dinàmiques familiars i les diferents celebracions.

Hem de ser conscients d’on estem i on ens fiquem, i en molts casos saber què volem controlar i on no podrem canviar coses. No serà el mateix una família petita on arriba un primer net que una família on el nostre fill és el sisè net. La celebració del Nadal en aquesta segona família ja està en funcionament des de fa molts anys i  probablement hi hem estat participant.

Pot ajudar conèixer de l’altre com ho celebrava amb la família, els records que té i a què li dona importància. Si podem escoltar i donar valor a allò de l’altre estarem més a prop de poder arribar a una comunicació efectiva. Però al mateix temps, també és important expressar com volem que sigui, sentir-nos legitimats en allò que desitgem i no quedar-nos amb la sensació que sempre estem cedint.

Us animo a seure amb la parella, revisar com esteu vivint aquests dies i si els esteu celebrant com voldríeu. En el cas que no sigui així, serà un bon moment per escoltar els desitjos mutus i decidir què voldríeu canviar.

ENTREVISTA: ALFREDO CANEVARO

» TERAPIA FAMILIAR INDIVIDUAL»

Per Red Relates 26/02/2018 Video molt interessant en el que l’Alfredo Canevaro ens parla del procés d’individuació dels fills respecte el seus pares. Com la maduració emocional es donarà quan acceptem els nostres pares amb les seves vulnerabilitats i els puguem perdonar. La vida va cap endavant, i és per això que el nostre deute existencial amb els nostres pares el podrem pagar tenint cura i donant als nostres fills.

Terapia Familiar Individual from Red Relates on Vimeo.

ENTREVISTA: CAL DEIXAR QUE ELS NENS PARLIN DE LES CÀRREGUES POLICIALS DE L’1- 0

RAC 1 «VIA LLIURE» 8/10/2017 Una interessant entrevista amb l’Anna Claret sobre com podem gestionar amb els nens el que han vist, el que saben i el que senten dels fets ocorreguts l’´1-O. Façaca d'una de les escoles assaltades l'1-O.// @IlMensaggero Aneu a aquest link per escoltar l‘ENTREVISTA

CURS: TRACTAMENT DE LA DEPENDÈNCIA INTERPERSONAL I ELS TRAUMES DE VINCLE

Curs 29 i 30 de setembre de 2017 Arun Mansukhani

Els éssers humans, com els animals, tenim un sistema de supervivència que ens ajuda a escapar, lluitar o quedar-nos immobilitzats per tal de poder mantenir-nos vius.

Però també tenim un sistema absolutament important que és el del vincle. Aquest sistema ens apropa i ens fa anar a buscar les figures que ens conforten i ens donen seguretat. Aquest sistema de vinculació és el que durant els anys de dependència ens ha de regular i fer-nos sentir segurs i a partir del qual anirem interioritzant una manera d’autoregular-nos i co-regular-nos en l’adultesa. El patró de vinculació que hàgim interioritzat tindrà una gran influència en com ens relacionarem amb els altres, escollirem les nostres parelles i ens vincularem amb els nostres fills.

Els patrons de vinculació a la infància i a l’edat adulta, el trauma i trauma de vincle, la dependència emocional, els patrons de dependència i de vinculació, són alguns dels punts que estaven inclosos en el curs que l’Arun Mansukani, expert en trauma de vincles i el tractament amb EMDR, ha impartit aquest cap de setmana passat a Barcelona.

Ha estat un curs absolutament enriquidor.

XERRADA: AGRAÏMENTS

3/06/2017 Ha estat un plaer tornar  a l ‘Institut Salvador Espriu. Aquest cop per parlar sobre la comunicació i relació entre pares i fills adolescents. Agraeixo l’assistència i l’interès dels pares i mares i la confiança de l’AFA.

Mostrando Xerrada-Comunicació i relaciió entre pares i fills en l´adolescència.jpg

CONTE: QUINA REBEQUERIA!

Mireille d’Allancé

20/03/2017

Resultado de imagen de quina rebequeria

En Robert no ha tingut un bon dia i està de mal humor. El seu pare l’ha castigat a la seva habitació. Aleshores en Robert sent una cosa terrible que li surt de dins i que comença a trencar-ho tot. Si no l’atura aviat…!

Quina rebequeria és un conte senzill i descriptiu del que ens passa quan la ràbia s’apodera de nosaltres. És ideal per llegir amb els nostres fills d’entre 3 i 6 anys.

Podem mostrar als nostres fills que la ràbia és un sentiment que tots els nens i fins hi tot els adults tenim. La ràbia i la frustració la sentim quan no podem fer, tenir o dir allò que volem o desitgem i moltes vegades ens pot portar a fer  i dir coses que després ens sabrà greu.

Enfadar-se és normal i no és pot evitar, el que sí podem fer és aprendre a canalitzar-lo i així no permetre que sigui la nostra ràbia la que ens controli a nosaltres.

ARTICLE: LA VIOLÈNCIA MASCLISTA EN LA PARELLA ADOLESCENT

08/03/2017

La violència masclista és definida per les Nacions Unides com qualsevol acte de violència basada en el gènere que pugui tenir com a resultat un dany o patiment físic, sexual o psicològic per a la dona, així com les amenaces d’aquests actes, la coacció o la privació arbitrària de llibertat, tant si es produeixen a la vida pública com privada.

Diversos estudis apunten cap a una major prevalença de les situacions de violència en parelles joves, en comparació de les parelles adultes. De fet, el nombre d’adolescents maltractades ha crescut un 10,6 %. Més de 40.000 noies adolescents d’entre 14 i 19 anys han estat agredides per la seva parella. Segons el Consell General del Poder Judicial. Ens trobem davant una regressió d’actituds, valors i conductes?

Hi ha dificultat per part dels adolescents en la identificació de la violència masclista en el seu entorn i iguals. Alguns dels motius és que perceben la violència masclista com l’abús físic que succeeix en la parella adulta.

També el fet que tinguin una manca d’experiències prèvies o a l’assimilació de creences lligades a estereotips dels models de masculinitat i feminitat.

A més a més l’Ideal de l’amor romànic encara està molt present en la nostra societat:  “l’amor ho pot tot” “si dos s’estimen ja n’hi ha prou” “l’amor de veritat ho aguanta tot” “la mitja taronja” “sense l’altre no sóc ningú” “la parella és la fusió dels dos” “la gelosia és una demostració d’amor”

La violència de gènere no és un fet aïllat dins la relació. És un patró psicològicament abusiu amb la finalitat del sotmetiment i que comença emmascarada davant els mites de l’amor romàntic; els gelos per ella son demostracions  d’amor i creu que amb la seva entrega incondicional ell canviarà

Aquestes relacions tenen una progressió. Al principi ell  és seductor i encantador i les coaccions i el control extrem comencen quan ella ja està perdudament enamorada. Elles fan constantment actes de demostració del seu amor però ell no té mai prou i continuen exigint . En aquesta dinàmica, ella cada vegada s’aïlla més del seu entorn i renuncia a més i més coses fins el punt que se sent sola. La seva dependència emocional és complerta i la seva autoestima molt tocada. Tot i així, encara té l’esperança que les coses tornaran a ser com abans.

La psicòloga nord-americana Leonor Walker, es va adonar que es repetia un patró en la relació que feia més difícil la separació.

Fase d’acumulació de tensió: reaccions intenses i desproporcionades (insults, menyspreus, hostilitat). La noia creu falsament que pot evitar la violència, com si depengués del que ella fa. Esclat de la violència i finalment Lluna de mel; l’agressor es penedeix. Situació de manipulació emocional.

Podem veure que una relació és de maltractament quan veiem que la noia ha modificat la seva manera de vestir-se i arreglar-se, ha deixat d’anar o de tenir contacte amb les amigues. Ha deixat de fer les activitats d’abans o ha canviat els seus gustos i manera de pensar com les de la parella. Canvis d’humor, dificultats per dormir, rendiment a l’escola,.. Quan deixa d’actuar de forma natural, està pendent de no fer-lo enfadar o hi ha un control d’ell sobre ella.

 Què poden fer els pares o l’entorn davant la demanda d’ajuda de la noia?

El fet que ho expliqui o demani ajuda no vol dir que estigui en el moment de rebre-la ni de portar-la a la pràctica. El sol fet de compartir el que li està passant suposa un gran esforç.

És important que els pares estiguin units i que quan ho expliqui se l’escolti respectant el seu ritme. No emetre judicis, ni culpabilitzar, retreure, qüestionar  o minimitzar la violència.

És important que senti que pot comptar amb recolzament i ajuda quan ho necessiti.

Acompanyar a una noia que està patint violència masclista no és fàcil. Ni per la família ni per la pròpia noia. Requereix molta paciència i molts moments crítics. El que els pares senten que ha de passar pot no correspondre’s amb el moment en el que es troba la noia.

Ella pot tenir por, dubtes i fins hi tot el pot excusar i justificar. És per això que és important no pressionar, amenaçar ni parlar malament d’ell. Sí expressar la preocupació i riscos del tipus de relació que descriu.

Les seqüèles de la violència masclista son diverses i  no només afecten a la noia sinó també als pares i als vincles familiars.

L’ajuda professional en aquests casos pot afavorir la recuperació profunda de la violència viscuda i les seves seqüèles, tant per la noia com per la família. Pot ajudar a recuperar els vincles familiars i la comunicació entre els seus membres.

Fonts:

Potocol de joventut per a l’abordatge de la violència masclista

El novio de mi hija la maltrata ¿qué podemos hacer? guía para madres y padres con hijas adolescentes que sufren violencia de género

ENTREVISTA: Els Millennials

Simon Sinek

06/03/2017

La generació del mil·lenni, descrit per l’expert en lideratge Simon Sinek. Un impressionant vídeo, molt descriptiu i encertat i que ens fa pensar.

En primer lloc, la importància de la criança per  la imatge real que els nostres fills es puguin forjar d’ells mateixos. Fer-los creure que són especials i que poden obtenir el que volen només amb desitjar-ho no és una criança exitosa. Una bona autoestima correspon a una imatge real d’un mateix  sabent que un compta amb les eines, recursos i habilitats per fer front a les dificultats i situacions estressants de la nostra vida. Tenir la capacitat de poder establir relacions adultes profundes i confiar amb els amics en moments difícils.

Simon Sinek parla de les conseqüències de l’accés il·limitat a les  noves tecnologies (xarxes socials, mòbil,…) i com aquestes creen addicció. Creen en el nostre cervell la mateixa substància tranquil·litzadora (dopamina) que produeixen les drogues, l’alcohol o el tabac. Si ho descobrim com a forma tranquil·litzadora, això quedarà gravat en el nostre cervell i d’adults acudirem a elles per poder fer front a les situacions d’estrès.

A més a més, Simon Sinek parla d’una generació impacient, que ha crescut en un món de recompensa instantània. Però les coses realment importants; la satisfacció laboral, l’amor, la fortalesa en les relacions, l’alegria, l’autoestima,… requereixen temps i paciència.

Aquests joves han d’aprendre a tenir paciència i demanar ajuda per tal de posar en marxa  habilitats i mecanismes de supervivència. Els hem d’ensenyar com la felicitat i la realització personal i laboral s’obtenen de treballar dur durant molt temps.

CURTMETRATGE: Alike

02/02/2017

Alike és un emotiu curtmetratge imprescindible. Ens porta a reflexionar sobre com és d’important el que transmetem als nostres fills. Com som de responsables a l’hora de poder ajudar-los a mantenir  la seva essència,  d’estar connectats amb la bellesa del nostre entorn i l’alegria de viure.

XERRADA: AGRAÏMENTS

24/11/2016

Agraeixo  l’assistència dels pares, mares, nois i noies  a la xerrada que vaig realitzar ahir a l’Institut Salvador Espriu sobre la violència masclista en les parelles adolescents.

Va ser un plaer poder estar allà, davant d’ un públic motivat i amb ganes de canviar coses. Va ser una tarda molt càlida tot i  la pluja i el caos de la ciutat.

img_0618-1

XERRADA: LA VIOLÈNCIA MASCLISTA EN LA PARELLA ADOLESCENT

18/11/2016

El proper dimecres dia 23 de Novembre de 2016 tindré el plaer d’estar a l’institut Salvador Espriu per fer una xerrada sobre la violència masclista en la parella adolescent. Em fa especial il·lusió tornar a parlar sobre un tema amb el que vaig encetar la meva carrera prefessional.

Tot i que fa més de dues dècades que s’està treballant per fer visible, concienciar i eradicar aquesta problemàtica, ens trobem davant un augment de la violència masclista en les parelles d’adolescents més que en les d’adults. Això ens hauria de fer pensar i plantejar-nos què estem fent i com podem ajudar a aquests joves a identificar aquest tipus de violència en el seu entorn més proper i entre els seus iguals.

En aquesta xerrada espero poder transmètre als pares els conceptes bàsics de la violència masclista, com detectarla i sobretot què fer si és la seva filla qui es troba en una relació de violència masclista.

REFLEXIÓ: LES TERÀPIES INTEGRATIVES

27/06/2016

D’un temps ençà he pogut submergir-me en un món que m’està fascinant cada vegada més. La meva formació amb Kinesiologia m’ha regalat poder  començar a entendre  la grandesa  de la Medicina Tradicional Xinesa , tornar a prendre contacte amb l’anatomia  i fisiologia humana, i descobrir l’oligoteràpia, la naturopatia , teràpies  florals, vibracionals, el reiki,…Un món de teràpies que en moltes ocasions s’han vist com intrusives i poc científiques.  A mi m’agrada parlar de teràpies integratives en tant que les podem  incloure  a qualsevol tractament o teràpia convencional. Que es sumen i  poden ajudar a veure i atendre les persones des d’una visió global, holística.

La visió holística de l’organisme  ens fa estar atents a la nostra totalitat, tenint en compte el nostre cos, el nostre cor i la nostra ment. Ens té en compte a nosaltres en relació a nosaltres mateixos però també en la nostra relació amb els demés i  el nostre entorn.

És evident que és important en quines mans es posa el pacient, perquè  diposita confiança en el terapeuta i ens obre les portes a tot allò que pertany a la seva intimitat. Només per això el pacient es mereix respecte i  la nostra responsabilitat com a professionals.  La bona praxis i estar regits per un codi deontològic és important, però per seguir aquesta ètica només cal que darrere del professional hi hagi una persona responsable, humil i conscient de la importància que té atendre i acompanyar a les persones.

Però l’objectiu d’aquest escrit és compartir  el meu convenciment de com pot ser de positiu  integrar totes aquestes disciplines. Fer-ho ens permetrà als terapeutes poder donar una atenció més rica i millor resposta a les necessitats i objectius de les  persones que venen a la consulta.  Crec que si com a terapeutes podem aprendre a pensar d’una manera inclusiva i circular, sense caure en el pensament lineal on si s’opta per una cosa s’exclou l’altra,  podrem acompanyar els nostres pacients d’una manera més autèntica.

PEL·LÍCULA: INSIDE OUT  (DEL REVÉS). 2015

05/05/2016

Aquesta  setmana he tornat a veure una pel·lícula que feia gairebé un any que la vaig poder gaudir per primera vegada. Des de llavors ha passat a formar part de les pel·lícules que considero imprescindibles i fascinants. És absolutament deliciosa.

És la historia d’una nena que ha crescut principalment envoltada d’un entorn favorable,  i en la que ha predominat en ella la alegria. Però una mudança precipita el seu pas de la infància a la preadolescència. Deixar enrere la confortabilitat de la infància no és fàcil ja que implica molts canvis a nivell mental i corporal.

En poc més d’una hora podem veure i entendre com és i funciona la nostra ment. Com és d’extraordinari tot el que passa allà dins. Un entramat fascinant de connexions que no deixa de créixer i canviar. A través de cinc personatges que representen les nostres emocions bàsiques (alegria, tristesa, por, ràbia i fàstic), , la pel·lícula ens mostra com es formen els nostres records, la nostra personalitat, el pensament abstracte i les creences. Parla de la imaginació, dels amics imaginaris de la infància, dels somnis i de la importància del dol per poder passar a altres etapes de la nostra vida o elaborar una pèrdua.

Les emocions, aquelles coses que tots sentim i que ens ajuden a interpretar allò que ens envolta,  tenen una gran importància, per la nostra adaptació i el nostre equilibri psíquic i emocional. És important que les acceptem i aprenguem a conviure amb elles.

Totes les emocions tenen un sentit i per això és important permetre’ns-les i acceptar-les. En tant que les acceptem podrem tirar endavant, canviant coses, posant en marxa nous recursos, coneixent els nostres límits i ampliant les nostres experiències.

La tristesa és per excel·lència l’emoció negativa, aquella que tots fugim i que ens costa acceptar. Però la necessitem per la nostra integritat. És l’emoció que ens porta a la reflexió, a estar amb nosaltres mateixos i que al mateix temps genera compassió i ajuda. Ens permet deixar enrere i tancar etapes per endinsar-nos a altres de noves.

REPORTATGE: COM PREVENIR ELS ABUSOS A CASA I A L’ESCOLA

Telenotícies cap de setmana vespre 28/02/2016 Breu i interessant  reportatge sobre abusos sexuals amb pautes clares per començar a parlar-ne amb els nostres fills.

PONÈNCIA: CARLES CAPDEVILA A GESTIONANDO HIJOS

22/01/2012

Tenia ganes de compartir aquesta xerrada d’en Carles Capdevila per a la plataforma Gestionando Hijos.

Sempre que el veig o el llegeixo és capaç de treure’m un somriure.

Parla de l’educació desde la naturalitat i evoca al sentit comú i l’humor. Ens anima a parlar en positiu i a acceptar el repte d’educar permetent-nos els errors.

REFLEXIÓ: EL MEU FILL EM PREN EL PÈL?

19/01/2016

L’altre dia una amiga i col·lega em comentava com s’havia sorprès durant la primera entrevista amb la mestra de les seves dues filles. La descripció que la professora feia de la conducta, l’actitud i el rol de les nenes no tenia res a veure amb el que ella vivia cada dia a casa. La filla que a casa es mostra segura i responsable, a l’escola la veien reservada i indecisa, i la que a casa està a l’ombra de la germana, a l’escola la veien amb iniciativa i líder del grup.

En un primer moment la meva amiga segurament es va preguntar perquè les seves filles eren tan diferents a casa i a l’escola. Però de fet, els adults tampoc sóm iguals a tot arreu, tenim la capacitat d’adaptar-nos als diferents contextos en els que ens movem. No ens comportem igual a la feina que quan arribem a casa on ens posem còmodes i ens escarxofem al sofà, lliures de qualsevol formalitat.

Sovint sentim pares que diuen que el seu fill és un angelet a l’escola i que a casa els pren el pèl, que a l’escola tot ho fa sol i a casa no sap vestir-se ni menjar, o que amb els avis es porta bé però quan ells arriben el nen es transforma.

Aquestes conductes tan oposades generen en els pares inseguretat i els fa pensar que alguna cosa no va bé.

Però que el nostre fill sigui obedient, responsable i autònom a l’escola ens mostra la capacitat que té d’adaptar-se a les normes socials i als diferents rols que ha d’anar posant en marxa en funció del lloc on es troba. I que amb nosaltres tingui rabietes, s’enfadi, es negui a tot i que sembli que li hem d’estar recordant cada cosa mil cops també és un signe positiu. El nostre fill se sent amb prou confiança i seguretat com per poder expressar-se tal com se sent. Sap que el continuarem estimant per qui és i no pel que fa o com es comporta.

A l’escola s’han de guardar les formes, s’ha de compartir, complir, esperar, seguir les activitats que se’ls organitza i acceptar que no poden rebre l’atenció ni l’escolta que desitjarien en cada moment.

Llavors, després de 8 hores a l’escola, obeint, acceptant, comportant-se com s’espera que ho facin, quan arriben a casa necessiten un ambient segur, que els permeti relaxar-se i expressar-se.

Quan els fills es comporten a casa com «més bebès», no té a veure amb la seva intenció de prendre’ns el pèl, ni de desafiar-nos. Respon a la necessitat d’alliberar-se de les exigències, de la recerca de ser atesos individualment i de manera propera.

CARTA: «NIT DE REIS: CARTA OBERTA ALS MEUS DOS FILLS»

Per Mama Mireia

02/01/2016

Estem en dies plens de desitjos, somnis i promeses. Però també són dies que es pregunta sovint als nens com s’han portat i es posa gran ènfasi en les conductes dels últims dies. Passem a utilitzar la mirada dels reis o el pare Noel com a eines per aconseguir una conducta concreta dels nostres fills.

He volgut recuperar la carta de la «Mama Mireia» als seus fills perquè et porta a revisar què estem fent amb els nostres fills. Com els estem acompanyant? Com estem compartint amb ells? Com els ajudem?

LLIBRE: «EL CUERPO NUNCA MIENTE»

Alice Miller

19/11/2015

Aquest llibre ha estat rellevant per la meva vida professional i molt revelador per moltes persones a qui els he recomanat la seva lectura. És un llibre impactant.

Us deixo un extracte del pròleg.

«Con bastante frecuencia el cuerpo reacciona con enfermedades al menosprecio constante de sus funciones vitales. Entre éstas se encuentra la lealtad a nuestra verdadera historia. Así pues, este libro trata principalmente del conflicto entre lo que sentimos y sabemos, porque está almacenado en nuestro cuerpo, y lo que nos gustaría sentir para cumplir con las normas morales que muy tempranamente interiorizamos. Sobresale entre otras una norma concreta y por todos conocida, el cuarto mandamiento, que a menudo nos impide experimentar nuestros sentimientos reales, compromiso que pagamos con enfermedades corporales. El libro aporta numerosos ejemplos a esta tesis, pero no narra biografías enteras, sino que se centra principalmente en cómo es la relación de una persona con unos padres que, en el pasado, la maltrataron.

La experiencia me ha enseñado que mi cuerpo es la fuente de toda la información vital que me abrió el camino hacia una mayor autonomía y autoconciencia. Sólo cuando admití las emociones que tanto tiempo llevaban encerradas en mi cuerpo y pude sentirlas, fui liberándome poco a poco de mi pasado. Los sentimientos auténticos no pueden forzarse. Están ahí y surgen siempre por algún motivo, aunque éste suela permanecer oculto a nuestra percepción.

No puedo obligarme a querer a mis padres, o siquiera a respetarlos, cuando mi cuerpo se niega a hacerlo por razones que él mismo bien conoce. Sin embargo, cuando trato de cumplir el cuarto mandamiento me estreso, como me ocurre siempre que me exijo a mí misma algo imposible. Bajo este estrés he vivido prácticamente toda mi vida. Traté de crearme sentimientos buenos e intenté ignorar los malos para vivir conforme a la moral y al sistema de valores que yo había aceptado. En realidad, para ser querida como hija. Pero no resultó y, al fin, tuve que reconocer que no podía forzar un amor que no estaba ahí. Por otra parte, aprendí que el sentimiento del amor se produce de manera espontánea, por ejemplo con mis hijos o mis amigos, cuando no lo fuerzo ni trato de acatar las exigencias morales. Surge únicamente cuando me siento libre y estoy abierta a todos mis sentimientos, incluidos los negativos.

Comprender que no puedo manipular mis sentimientos, que no puedo engañarme a mí misma ni a los demás, fue para mí un gran alivio y una liberación. Sólo entonces caí en la cuenta de cuántas personas están a punto de desbaratar sus vidas porque intentan, como hacía yo antes, cumplir con el cuarto mandamiento sin percatarse del precio que sus cuerpos o sus hijos tendrán que pagar. Mientras los hijos se dejen utilizar, uno puede vivir hasta cien años sin reconocer su verdad ni enfermar a causa de su autoengaño.

Un niño, cuando nace, necesita el amor de sus padres, es decir, necesita que éstos le den su afecto, su atención, su protección, su cariño, sus cuidados y su disposición de comunicarse con él. Equipado para la vida con estas virtudes, el cuerpo conserva un buen recuerdo y, más adelante, el adulto podrá dar a sus hijos el mismo amor. Pero cuando todo esto falta, en el niño del pasado permanece de por vida el anhelo de satisfacer sus primeras funciones vitales; un anhelo que de adulto proyectará sobre otras personas. Por otra parte, cuanto menos amor haya recibido el niño, cuanto más se le haya negado y maltratado con el pretexto de la educación, más dependerá, una vez sea adulto, de sus padres o de figuras sustitutivas, de quienes esperará todo aquello que sus progenitores no le dieron de pequeño. Ésta es la reacción natural del cuerpo. El cuerpo sabe de qué carece, no puede olvidar las privaciones, el agujero está ahí y espera a que sea llenado.

Pero cuanto mayor se es, más difícil es obtener de otros el amor que tiempo atrás uno no recibió de los padres. No obstante, las expectativas no desaparecen con la edad, todo lo contrario. Las proyectaremos sobre otras personas, principalmente sobre nuestros hijos y nietos, a no ser que tomemos conciencia de este mecanismo e intentemos reconocer la realidad de nuestra infancia lo más a fondo posible acabando con la represión y la negación. Entonces descubriremos en nosotros mismos a la persona que puede llenar esas necesidades que desde nuestro nacimiento, o incluso desde antes, esperan a ser satisfechas; podremos darnos a nosotros mismos la atención, el respeto, la comprensión de nuestras emociones, la protección necesaria y el amor incondicional que nuestros padres nos negaron.

Para que eso suceda, necesitamos experimentar el amor hacia ese niño que fuimos; de otra manera, no sabremos dónde está ese amor. Si queremos aprender esto en las terapias, necesitamos dar con personas capaces de aceptarnos tal como somos, de proporcionarnos la protección, el respeto, la simpatía y la compañía que necesitamos para entender cómo hemos sido, cómo somos. Esta experiencia es indispensable para que podamos aceptar el papel que desempeñaron los padres en relación con el niño antes menospreciado. Un terapeuta que se haya propuesto «modelarnos» no puede procurarnos esta experiencia, y tampoco un psicoanalista que haya aprendido que, frente a los traumas de la infancia, uno debe mostrarse neutral e interpretar como fantasías nuestros relatos. No; necesitamos precisamente lo contrario, es decir, un acompañante parcial, que comparta con nosotros el horror y la indignación cuando, paso a paso, nuestras emociones vayan revelándonos (al acompañante y a nosotros mismos) cómo sufrió ese niño y por lo que tuvo que pasar, completamente solo, mientras su alma y su cuerpo luchaban por la vida, esa vida que durante años estuvo en constante peligro. Un acompañante así, al que yo llamo «testigo cómplice», es lo que necesitamos para conocer y ayudar al niño que llevamos dentro, es decir, para entender su lenguaje corporal e interesarnos por sus necesidades, en lugar de ignorarlas, como hemos hecho hasta ahora y como hicieron nuestros padres en el pasado.

Lo que acabo de decir es muy realista. Con un buen acompañante, que sea parcial y no neutral, uno puede encontrar su verdad. Durante el proceso, puede liberarse de sus síntomas, curarse de la depresión y ver cómo aumentan sus ganas de vivir, salir de su estado de agotamiento y sentir que su energía crece en cuanto deje de necesitarla para reprimir su verdad. El cansancio típico de la depresión aparece cada vez que reprimimos nuestras emociones intensas, cuando minimizamos los recuerdos del cuerpo y no queremos prestarles atención.

¿Por qué estas evoluciones positivas se dan más bien poco? ¿Por qué la mayoría de la gente, especialistas incluidos, prefiere creer en el poder de los medicamentos a dejarse guiar por el cuerpo? Es el cuerpo el que sabe con exactitud lo que nos falta, lo que necesitamos, lo que tuvimos que soportar y lo que nos provocaba en nosotros una reacción alérgica. Pero muchas personas prefieren recurrir a los medicamentos, las drogas o el alcohol, con lo que el camino hacia la verdad se les cierra aún más. ¿Por qué? ¿Porque reconocer la verdad duele? Eso es indiscutible. Pero esos dolores son pasajeros y soportables, si se cuenta con una buena compañía. El problema que veo aquí es que falta esa compañía, porque da la impresión de que casi todos los facultativos de la asistencia médica, debido a nuestra moral, tienen grandes dificultades para apoyar al niño en otros tiempos maltratado y reconocer cuáles son las consecuencias de las heridas tempranamente sufridas. Están bajo la influencia del cuarto mandamiento, que nos obliga a honrar a nuestros padres «para que las cosas nos vayan bien y podamos vivir más años».

Es lógico, pues, que dicho mandamiento obstruya la curación de antiguas heridas. Aunque no es de extrañar que hasta ahora nunca se haya hecho una reflexión pública de este hecho. El alcance y el poder de este mandamiento son enormes, porque se alimenta de la unión que hay entre el niño y sus padres. Tampoco los grandes filósofos y escritores se atrevieron jamás a rebelarse contra este mandamiento. A pesar de su dura crítica a la moral cristiana, la familia de Nietzsche se libró de dicha crítica, pues en todo adulto al que en el pasado maltrataron anida el miedo del niño al castigo cada vez que intentaba quejarse del proceder de sus padres. Pero anidará sólo en tanto que éste sea inconsciente; en cuanto el adulto tome conciencia de él, irá desapareciendo progresivamente.

REFLEXIÓ: «LA CRISI I LA PARELLA»

11/11/2015

Aquest és un  text que vaig escriure fa uns anys i que es va publicar a la web de l’Associació Ventijol, on encara col·laboro. La vaig escriure en el moment que el pais va entrar en una crisi profunda i tantes famílies es van veure afectades:

La història d’amor de la Marta i en Marc és com la de moltes altres parelles. La Marta, des de Colombia i en Marc des de Barcelona van iniciar una relació d’amistat a través d’internet. La relació, amb el temps es va fer cada vegada més especial i la motivació d’en Marc per viatjar i finalment conèixer la Marta anava creixent dia a dia. Des de la primera trobada els dos van saber que volien estar l’un amb l’altra.

La Marta era infermera, amb una feina estable i amb una vida feliç. En Marc, ocupava un important càrrec en una prestigiosa empresa automobilística.

Després de diverses trobades, estaven segurs del que sentien l’un per l’altre així que van decidir casar-se i venir a Espanya a viure. La Marta, amb gran dolor i al mateix temps amb gran il·lusió es va acomiadar de tota la seva gent.

Per la Marta, l’adaptació al nou país va ser dura. No coneixia ningú i se sentia desorientada. Però poc a poc, les coses semblaven posar-se a lloc gràcies a l’amor que els unia i el fill que estaven esperant. En Marc, durant aquest temps d’adaptació de la Marta, assumia un rol protector, la cuidava i la guiava així com també era qui treballava i prenia decisions, les grans decisions!

Tot i que la Marta no se sentia còmode en aquesta posició, acceptava que encara necessitava temps per conèixer les nostres costums i manera de fer, sentir-se més confiada amb l’entorn i amb la gent. A més a més, sentia que ell la mimava i la omplia de detalls dels que mai hagués somiat, viatges increïbles, luxosos restaurants,…

Amb el temps, tot i que mai acabava de sentir-se com a casa, es va anar integrant. La seva confiança amb l’entorn anava en augment, coneixia la gent i els recursos on s’havia de dirigir en cada cas. Creia que havia arribat el moment de començar a fer coses per si mateixa, de treballar i tenir els seus propis projectes. Però en Marc desitjava que ella continués fent-se càrrec del seu fill, que el pogués criar i educar tal com ell va ser cuidat per la seva mare. Finalment la Marta va accedir, entenent els arguments que en Marc li exposava. 

Però l’empresa d’en Marc va entrar en crisi i va ser acomiadat fet que va comportar que l’economia familiar comencés a caure en picat. Els estalvis s’anaven acabant, ella es va haver de posar a treballar i i les comoditats i activitats a les que estaven acostumats van haver de ser tallades en sec. La parella havia de començar a parlar de prioritats, d’arribar a acords, a renunciar a coses. La Marta cada vegada se sentia més incòmode en el paper de la que “no coneix”, i en Marc semblava que estava més reafirmat en aquell que prenia l’última decisió.

En moments de crisis les coses es succeeixen de forma quasi sense adonar-nos-en, i els efectes secundaris són tan importants que s’han de posar en marxa capacitat de reacció i recursos personals.

Diuen que els moments de crisis són moments d’inflexió i de canvi. Moments en els que posem en marxa nous recursos per tal de créixer i millorar. En la família suposa una reflexió sobre bases que fins llavors es pensaven consolidades i en la parella suposa un moment de prova. La parella s’ha de trobar per parlar i comunicar-se.

En moments com aquest els diners deixen de ser un recurs amb el que dissimulem les diferències i desacords. La parella ha de posar en marxa recursos comuns, arribar a acords, actuar plegats i decidir renunciar a aquelles coses menys prioritàries.

Tot això ens porta a reflexionar sobre la importància de la base on es construeix la parella. Si aquesta basa la seva estabilitat en recursos externs, diners, famílies d’origen, amistats, fills, etc, la parella és més vulnerable. Si per contra, ha crescut sobre una coneixença i acceptació mútua, on les decisions es prenen arribant a acords on es tenen en compte les necessitats d’ambdós, la parella serà més flexible als canvis i per tant la vida d’aquesta continuarà endavant satisfactòriament.

Coneixem a l’altre quan es posen en joc recursos personals, propis i no, quan utilitzem eines o elements externs que facin desviar l’atenció d’allò important.

PROGRAMA: : ON SÓN ELS NENS DE DESEMBRE?

Economia en colors amb Xavier Sala i Martín.

5/11/2015

Interessant  programa que ens porta a reflexionar i a qüestionar-nos el sistema educatiu amb el que pretenem que els nostres fills es preparin per la vida en el món que ve.

ARTICLE: «CINC RAONS PER DEIXAR DE DIR MOLT BÉ!» Per Alfie Kohn

08/05/2015

En l’actualitat tots sabem els efectes negatius que els càstigs i les crítiques constants tenen en el desenvolupament de l’autoestima dels nostres fills. Això ens ha portat a fer tot el contari, al reforç positiu, a animar i elogiar sistemàticament les seves conductes i petits èxits. Hem interioritzat fins a tal punt aquesta necessitat que ens és pràcticament impossible deixar de dir «Molt bé!» quan sóm testimonis d’una petita fita assolida.

Però els elogis poden tenir també un efecte molt negatiu en el desenvolupament dels nens, ja que no deixen de ser judicis. Són judicis que provenen dels pares, les persones que més estimen i de qui més depèn el seu benestar. Els elogis poden fomentar la inseguretat, la dependència i la necessitat de complaure l’altre. Desvien el nen de les seves motivacions centrant les seves accions a buscar l’aprovació dels seus pares.

Us deixo aquest article que convida a la reflexió

ARTICLE: «SOBREVIVIR A LOS DOS AÑOS» Per Naomi Aldort

07/04/2015

Us deixo un petit tast de com la Naomi Aldort enten la maternitat/paternitat i el paper que juguem en la vida dels nostres fills. Parteix de la premisa que tots estimem els nostres fills però les nostres històries d’infància, els nostres pensaments, les nostres creences i expectatives, ens allunyen de connectar de forma autèntica i dificulten, en moltes ocasions poder atendre les seves necessitats reals. És molt recomanable la lectura del llibre «Aprender a educar sin gritos, amenazas ni castigos» de Naomi Aldort, així com els articles que publica a la seva pàgina web. S’hi pot estar d’acord o no, es pot voler portar-ho a terme o no, inclús es pot ser escèptic o creure-hi cegament. Sigui quina sigui la nostra postura, és un llibre que ens fa pensar, que ens fa mirar a dins nostre i que inevitablement ens porta a revisar què estem fent i com ho fem. Tots com a pares, segurament posem en marxa els millors recursos que creiem que poden ajudar als nostres fills a ser en un futur uns adults feliços. Però de vegades estem tan centrats en el què desitgem i en com hem de fer les coses de la millor manera, que això ens allunya del que realment necessita el nostre fill.

ENTREVISTA: «EL CEREBRO DEL BEBÉ» Programa Redes 447 (27.10.2007)

02/04/2015

Entrevista a Sue Gerdhardt on ens parla de la importància dels primers anys de vida i la influencia d’aquests en la nostra salut mental d’adults. Ens explica la importància de l’amor, del contacte físic, de l’atenció personalitzada per conèixer i entendre què necessita el bebè i poder-lo fer sentir tranquil i segur. Els bebès no tenen la capacitat de gestionar l’estrès i necessiten de l’adult per poder-lo regular. Alts nivells d’estrés tenen un impacte devastador en les nostres connexions neuronals i fins els 3 anys és quan es desenvolupen els principals sistemes del cervell que ajuden a regular la nostra vida emocional, la inteligència i el nostre desenvolupament físic. Sue Gerhardt és una investigadora del cervell infantil, del seu desenvolupament i de les conseqüències a llarg termini. Us deixo el link de la transcripció de l’entrevista. I si voleu llegir i conèxer més del que diu la Sue Gerdhart us recomano el seu llibre «el amor maternal».