REFLEXIONS D’UNA MARE PSICOTERAPEUTA.

NITS DE CRIANÇA

Per moltes mares les nits de criança  són nits de vetlla durant diversos mesos i fins i tot anys. Nits amb despertars, corredisses i demandes diverses. La criatura es posa malalta i has d’estar pendent de la seva evolució o bé de respondre a qualsevol emergència. Potser ha tingut un malson i necessita que l’acompanyis per tornar-se a sentir segura, o simplement ja no té son a les 4 de la matinada i té ganes de jugar.

Les nits que dorms d’una tirada les abraces com si no volguessis que marxessin mai, però saps que no serà així, no pots abaixar la guàrdia perquè cada nit pot ser diferent i plena de sorpreses.

Són nits esgotadores, sobretot quan en vas encadenant una darrere l’altra, però alhora, són nits especials. Són moments d’oportunitat per poder acompanyar i compartir des de la proximitat, des del silenci i la calma de la nit.

CERTESES

Necessitem certeses, ens donen seguretat.
Les nostres criatures necessiten que els donem certeses per construir la imatge d’elles, de l’altre i del seu entorn.
Anticipar i confiar quina cara farem els seus cuidadors principals els dóna tranquil·litat i seguretat.
Confiar que la resposta davant del que fan, fracassos i èxits, seran acompanyats des de la comprensió i el respecte, permet que creixin i gaudeixin.
Trobar resposta davant les seves queixes, dolor o alegries, les fa sentir que són vistes i són vàlides.
La coherència entre el que diem i el que fem és imprescindible. Allò que verbalitzem ha d’estar en consonància amb el to que fem servir i  amb l’expressió del nostre cos i rostre quan ho diem.

DOS FILLS

Tinc dos fills. Els dos són especials i amb caràcters i gustos propis. Cadascun em desperta coses diferents i per això la meva manera de relacionar-me amb un i altre és en relació amb qui tinc davant i què necessita. També van arribar en moments i circumstàncies diferents de la nostra vida.⁠

Miro de ser la mare que cadascun necessita i també sé que probablement no arribaré a complir exactament allò que ells necessiten. Els decebré en moltes ocasions i em tocarà reparar allà on vegi o em diguin que ha dolgut.⁠

Ho accepto. No sóc perfecte. Tinc la meva història i les meves pròpies dificultats, i és per això que em treballo dia rere dia allò que és meu i miro de no projectar-ho en ells. Poder veure’ls realment a ells, qui són i el que necessiten de mi sense condicions. Els estimo i em faig responsable de què els podré donar i del que no.⁠

INTUÏCIONS

Una imatge que tinc gravada. Una de moltes, però aquesta especialment. Un d’aquells dies que sents que el teu fill només et vol a tu, que et reclama constantment, que no hi ha res que el diverteixi, que només vol estar en braços i ja no pots més. Un d’aquells dies que et sents culpable i penses que alguna cosa no estàs fent bé. Alhora, tens una intuïció estranya que et diu que alguna cosa no va bé.

És un d’aquells dies que recordes perquè allò que percebies i intuïes pots finalment posar-hi paraules. Quan aquell malestar i hores intenses poden ser explicades per la febrada i malaltia que s’estava preparant per sortir.

Acabes lligant caps. Et sents alleujada però, alhora culpable per no haver-ho percebut o entès abans.

I saps? Encara amb el segon fill em passa també! Som humans, aprenem, però hi ha coses que no podem predir, endevinar ni controlar. Podem intuir, però no sempre sabrem interpretar allò que estem percebent. Ens podem dir llavors que ho hem fet com hem sabut i de la millor manera que ens ha sortit|.

SOSTENIR

Sostenir, un verb que m’encanta, per com em ressona, pel seu poder i pel seu significat.

Per mi vol dir acompanyar-me, acompanyar i deixar-me acompanyar en aquells moments que necessiti.

Intento sostenir allò que sento i ho faig acompanyant-me amb comprensió i afecte. Sento, observo, reconec i deixo que surti i passi.

I si em faig aquest acompanyament és per mi però també pels meus fills. Les emocions que més em costa sostenir i acompanyar dels meus fills són les que més em costen d’acceptar i deixar sortir de mi mateixa. Les que més temps m’han portat a posar nom i permetre que surtin i es desfacin.

Emocions que en el seu dia no van ser vistes, no van ser expressades, no van ser legitimades ni acompanyades. Però ara sí, per mi mateixa.

T’ESTIMO SEMPRE

Quan et miro als ulls se m’omple el pit i se m’escalfa el cor.

Amb tu he sentit coses que mai hagués imaginat.

Des del teu naixement admiro la teva valentia. Vas néixer en condicions desfavorables i vas haver de fer front a uns primers mesos difícils i d’un alt estrès. Així i tot, vas ser un bebè alegre, ple d’energia i curiositat pel món.

He plorat i rigut primeres experiències teves amb llàgrimes als ulls, emocionada de veure’t, emocionada d’estar allà veient com vas creixent.

Intento sentir i viure cada moment amb tu.

He plorat cada etapa que hem deixat enrere i visc amb il·lusió aquelles que venen i et porten a sentir-te més autònom, segur i capaç.

Ets genial. Ets especial. No imagines el que he arribat a aprendre de tu en aquests 8 anys al teu costat. He après de mi mateixa, del que sóc capaç i alhora del que més em costa I em limita. He après a ser mare i a acompanyar-te.

Els teus ulls són llum, són vida i t’estimo sempre. M’agrada com ets, m’agrada com parles, m’agrada com penses, m’agrades quan rius i m’agrades quan plores o t’enfades. I Encara que m’enfadi, t’estimo sempre.

SOSTENIR LES REBEQUERIES

El meu petit ja ha arribat als seus 2 anys de vida i amb ells, les explosions d’energia i queixa en forma de crits i marraneries. Ha descobert que pot decidir i ho fa negant-se a tota proposta i límit que li arriba de les seves figures principals , posant a prova la nostra paciència i regulació emocional.

Qualsevol frustració o cansament pot desencadenar una resposta que fa tremolar les parets i que sembla que no hagi d’acabar mai.

Després de 8 anys com a mare encara tinc moments en els quals espero trobar la fórmula màgica per acompanyar aquests moments. Com a terapeuta també m’agradaria poder donar la clau a les mares i pares. Però no existeix, ni la fórmula màgica ni l’única manera.

Són moments difícils de sostenir. Dol veure’ls plorar i trenca el cor que et rebutgin quan t’apropes i que plorin més quan t’allunyes.

Dir-me que passarà i que necessita sentir de mi que puc sostenir-ho, m’ajuda. Em mantinc a prop d’ell I li pregunto si vol que m’apropi. Si em rebutja, ho accepto, i em mantinc allà recordant-li que pot venir quan vulgui, que estic aquí. Miro d’estar en silenci i parlo el mínim possible.

Accepto els canvis d’humor. Passa d’estar content a eufòric i de sobte, es desencadena una rebequeria. Potser és cansament, gana, frustració o malestar. Però està bé, necessita expressar-se.

Ja no necessito silenciar el seu plor, no em pot l’emergència. Puc sostenir-ho, estar amb ell i esperar serena a què arribi el moment que es calmi.

Ja no m’incomoden les mirades del voltant. Entenc que la gent es giri i miri i confio que entenen la situació. Ja no poso judici en les seves mirades i si hi és, no me’n faig càrrec. Tinc algú als meus braços que realment sí que necessita percebre que el puc sostenir i mereix la meva atenció i acompanyament.

EL NAIXEMENT I ELS PRIMERS MINUTS

Il·lustració d’Emma Ahlqvist extreta del ebook «My body created a human»

Imagina que vius en un lloc entre 37 i 42 setmanes aproximadament, un lloc fosc i càlid, que t’ofereix seguretat, on escoltes uns batecs rítmics i reconeixes les veus càlides i les olors que sents fora del teu cau.

De sobte, tot això s’acaba, i et trobes en un entorn desconegut i fred.
Si durant els minuts després de la sortida al nou món qui t’acull és la mateixa olor, la mateixa veu i el mateix batec amb el qual has estat tant de temps, el nou món l’aniràs percebent com un lloc segur. Et trobaràs en un entorn desconegut, però et sentiràs acollida, sostinguda, abraçada. I amb aquesta seguretat començaràs a reptar cap al pit de la mare.
Si per contra, se t’emporten a un espai on ja no escoltes, ni olores, ni perceps cap estímul conegut, probablement començaràs a experimentar una gran incertesa i por. Unes emocions que quedaran en la memòria i en el mateix cos.
El part i l’evolució d’aquest, juntament amb la primera hora després del naixement, són els moments més sensibles perquè es doni l’enamorament i l’inici del vincle mare-bebè. La diada mare- bebè ha de poder gaudir d’aquesta primera hora. És un temps en què la mare abraça, mira als ulls, olora i nodreix a la criatura que acaba de portar al món ajudant-lo així a què se senti segur en aquest entorn desconegut.

EL PART

Il·lustració de Javier Mariscal extreta del llibre «el libro de Cobi» d’edicions de l’eixample

El part és un moment desitjat alhora que temut. S’imaginarà d’una manera o d’una altra i es planificarà per tenir-lo a casa, en un hospital o en una casa de parts.

Però hi ha tantes coses que no podem controlar, que la majoria de vegades el part és molt diferent del que esperàvem.

El part és un moment únic i irrepetible, d’una gran intensitat emocional i durant el qual s’ha de cuidar a la dona sense excuses. Acompanyar-la sense jutjar, respectant les seves decisions i ser molt conscient de cada paraula i intervenció. La dona ha de ser informada i respectada en tot moment perquè cada gest pot tenir un gran impacte.

El part és un moment especial, delicat, brutal i animal. És un procés natural i fisiològic on la dona s’ha de sentir protagonista i part activa en tot moment. 

Però quan una dona arriba a teràpia és perquè moltes vegades els seus drets han estat vulnerats, no s’ha sentit respectada o recorda el seu part amb una gran frustració o culpa. 

Escriure un relat de part pot ajudar a exterioritzar allò que va passar i posar nom a les diferents emocions. Però de vegades, el relat escrit no és suficient per elaborar el record traumàtic, i caldrà un acompanyament per poder processar aquella experiència per tal que passi a ser un record passat. Un record que no interfereixi en el seu vincle amb el nadó ni amb futures planificacions d’embaràs o parts.

LA FRUSTRACIÓ EN LES RUTINES I HÀBITS EN LES CRIATURES

Il·lustració de Bruno Munari extreta del llibre «design as art» de Penguinbooks

Les Rutines i hàbits en les criatures són importants perquè els dóna seguretat, ordre i fomenta l’autonomia. Però s’han d’acompanyar acceptant que en cada etapa de la criança es donaran canvis i cada dia serà un nou repte.

Sovint em trobo amb la frustració de mares i pares perquè les criatures es resisteixen, no compleixen o tornen enrere amb coses que semblaven apreses. Se senten culpables perquè pensen que alguna cosa no estan fent bé.

La frustració i la culpa moltes vegades està relacionada amb les altes expectatives que tenim i la idealització de com les nostres criatures haurien de respondre i interioritzar les rutines i hàbits que nosaltres tenim al cap.

Allò que realment és important és com responem a la frustració que ens evoquen les seves resistències o negatives. La capacitat que tinguem de posar-nos ferms en allò que realment valgui la pena.

Perquè la criança és acompanyar i no que les nostres criatures compleixin amb el que nosaltres volem o que, a través de la seva obediència, ens sentim bones mares i pares

LA UNIÓ FA LA FORÇA

Una de les grans responsabilitats que tenim mares i pares és vetllar per preservar el sistema de germans. Facilitar la complicitat entre ells.

La relació entre germans és un dels factors més potents de resiliència. La unió i complicitat entre germans quan vénen mal dades en l’entorn, dóna força.

REFLEXIÓ D’UNA MARE PSICOTERAPEUTA.

ACOMPANYEM PASSIONS. QUE LA POR NO ENS HO IMPEDEIXI .

Xarxa de metro de Tokyo de l'»Atlas de metro del mundo» de Mark Ovenden de Capitan Swing i Nordica libros

Ens resulta normal que als nostr@s fill@s els agradin els animals, el parc i la natura. Els portem a veure granges, els portem a fer excursions i activitats d’interès general per a nens i nenes. Música, titelles, contacontes, natació o al parc.

Però què passa quan a la nostre criatura allò que l’atrau no entra dins els cànons del que estem habituats? O l’avorreixen les activitats organitzades per als infants de la seva edat? Quan el nostr@ fill@ ens demana coses que, o no coneixem, o les criatures del nostre voltant no fan, probablement se’ns disparen totes les inseguretats.

Allò que sembla que en un principi serà una afició temporal i que acompanyes amb afecte comença a tenir un pes cada vegada més gran.

El món gira al voltant d’allò que l’apassiona i et comencen a invadir els dubtes I les pors. I més si les mirades del voltant comencen a qüestionar.

Crec que acompanyar els fills té a veure precisament en explorar i descobrir coses diferents de les que estem acostumats. Permetre que una afició evolucioni cap allà on hagi de fer-ho. Que acabi o es converteixi en passió.

Permetre sense jutjar-ho i donar-nos el gust de créixer i aprendre amb ell és el millor regal que ens podem fer a nosaltres i a ells.

En el moment que ens hi trobem no podem saber si estem fent el que és correcte o no. Només ho podrem valorar amb el pas del temps.

Però li enviem un missatge validant, que el farà sentir a gust amb ell mateix i segur.

Alhora, aquesta seguretat i validesa li permetrà amb el temps explorar altres mons i interessos possibles del seu voltant.

REFLEXIÓ D’UNA MARE PSICOTERAPEUTA

LES PÈRDUES GESTACIONALS I PERINATALS

Il·lustració extreta de la col·lecció «Little Eyes» de Katsumi Komagata

Recordo cada pensament i sensació que vaig viure en el moment que vaig veure el positiu d’embaràs del meu primer fill. Primer incredulitat i després em va envair una joia que no cabia al pit.
Recordo les setmanes abans de la primera ecografia. Se’m van fer eternes. Amb una gran por que s’escapés la felicitat que em suposava portar un bebè al ventre.
Sentia que ja tenia una connexió i un vincle profund amb aquell petit ésser que encara no coneixia però que m’estava revolucionant per dins.
Perquè comparteixo això?
Perquè un cop més, crec que és de vital importància continuar parlant en veu alta de la necessitat de reconeixement del dolor que causen les pèrdues gestacionals, les pèrdues perinatals i les morts neonatals.
Com tot, cada experiència és diferent i la vivència de cada dona també l’és. Però és vital que siguem conscients de la importància de donar l’espai per deixar sortir i expressar el dolor de la pèrdua i donar temps per elaborar-la.
Acompanyar a cada dona amb la seva individualitat i experiència i poder informar amb sensibilitat i empatia de tot allò que pugui viure i experimentar és bàsic per prevenir depressió o símptomes d’estrès post-traumàtic.

Referències: llibre «las voces olvidadas» Editorial ob stare

REFLEXIÓ D’UNA MARE PSICOTERAPEUTA.

LA INFERTILITAT I LA REPRODUCCIÓ ASSISTIDA

Il·lustració extreta del llibre «First Look» de Katsumi Komagata

La infertilitat, i la reproducció assistida és un tema que, tot i que cada vegada som més dones les que ho patim, continua costant compartir-ho en veu alta.

Quan arribes a la decisió de sotmetre’t a un tractament d’infertilitat (inseminació, FIV), sol haver passat molt de temps des que vas iniciar la recerca d’embaràs. Probablement ja arrossegues mesos d’espera, d’esperança i de desig de ser mare. De dies que no pots deixar d’observar-te i buscar algun símptoma que et confirmi el que tant desitges.

Llavors comencen les proves, els si sou aptes o no aptes. Entendre o no el perquè no s’acaba produint el miracle.

Si tens la sort de tenir un nivell econòmic que t’ho permeti, pots optar a entrar en la nova muntanya russa emocional que suposa la reproducció assistida. Diagnòstics, proves i entrevistes intrusives on pots sentir en molts moments que ets una més. Avaluació de la qualitat dels òvuls, velocitat i recompte d’espermatozous, decepció o esperança segons el que et toca. Estimulació ovàrica, Injeccions, hormones, esperes que es fan eternes i resultats. Sents que hi ha moltes dones que estan vivint el mateix que tu però alhora no et sents atesa ama la individualitat i Caliu que potser necessitaries.

Esperen de tu que ho portis de la millor manera possible. Que no t’obsessionis. Força difícil

Els dies d’espera els portes com pots.

Moltes assoliran el seu desig amb un primer intent, d’altres amb més. Algunes es quedaran atrapades amb la recerca i d’altres faran un dol acomiadant per fi aquell somni que potser no arribarà mai o arribarà quan menys ho esperin.

Sigui quina sigui la situació que es visqui, és intransferible. Ningú la pot jutjar i serà el teu procés. Necessitaràs el teu temps i per digerir i processar aquest temps intens envoltat de medicació i hormones induïdes de forma artificial.

REFLEXIÓ D’UNA MARE PSICOTERAPEUTA.

LA LACTÀNCIA

La lactància materna de vegades està idealitzada o menystinguda, magnificada o desqualificada. Sobretot molt jutjada.

La lactància és el que visqui cada dona de forma individual. Hagis decidit donar el pit o no. Ho hagis pogut fer o no.

Dit això…

La lactància és oxitocina, pell a pell, amor, pau, goig, tranquil·litat, mirades, somriures, connexió i milions de coses boniques quan mare i bebè estan en sintonia.

Però també és renúncies, estar disponible, aturar-se, i el

més incòmode, quan sents neguit i rebuig en certs moments.

Quan passa això no t’has de sentir malament ni pensar que no estimes el teu fill. 

Llargues estones donant el pit, acompanyant-lo fins que s’adorm. Sembla que tens un moment per anar a buscar alguna cosa per menjar o per anar al bany, però no, tornes a córrer enrere perquè tornes a sentir el seu reclam!

La lactància és en molts moments ambivalència.

Vols mantenir els moments on gaudeixes d’estar allà amb ell, quan el pit és màgia, quan veus com els hi fan petons, els hi parlen o els acaronen.

D’altra banda però, també hi ha aquells dies on voldries aturar-ho en sec, aquells moments que et pesen, en els quals et dius «Prou!» fins aquí! Ja està! Demà ho deixo!

L’ambivalència forma part de la vida. Les coses no són blanques o negres. De la mateixa manera que podem estimar algú i quan ens enfadem el volem ben lluny, amb la lactància és semblant.

Amb el temps anirem sospesant. La balança anirà cada vegada cap a un dels cantons. Potser durant aquest procés i temps que necessites pel deslletament es dóna de forma espontània.

Si no, prendrem la decisió quan ho sentim, quan sigui el nostre moment, i no sempre la podrem mantenir amb fermesa.

Aquí tornem a què ens diem durant aquest procés. Siguem una bona amiga per nosaltres mateixes. Escoltem-nos i acompanyem-nos des de la comprensió i l’afecte.

El deslletament és cosa de dos i en el moment que un dels dos no vol, és legítim aturar-ho.

REFLEXIÓ D’UNA MARE PSICOTERAPEUTA.

ESDEVENIR MARE

Ser mare o esdevenir mare no és fàcil. Per a moltes dones pot arribar a ocupar gran part del seu patiment diari, mensual i durant molts anys. Moltes en podran passar pàgina, d’altres, la vivència haurà estat tan forta que costarà acceptar-la i deixar-la enrere.

No podem fer judici d’allò que sentim sovint perquè no sempre és fàcil i no totes vivim la mateixa situació de la mateixa manera.

La maternitat no sempre és fàcil. No és fàcil quedar-se embarassada sense passar per anys de recerca, inseminacions, FIVS, proves, pèrdues gestacionals o embarassos ectòpics. Passar per alguna d’aquestes situacions té el seu cost emocional, de Salut mental i desgast en la relació de parella.

No és fàcil passar per un procés d’adopció, d’entrevistes, judicis d’idoneïtat i d’espera per conèixer i tenir finalment al teu fill.

Ser mare moltes vegades és una necessitat vital, que respon a una realització que té a veure amb quelcom emocional i no racional.

No és fàcil passar per un embaràs sense contacte amb la por cada cop que t’enfrontes a una prova, a una avaluació, a un tacte.

No és fàcil allunyar-se de certs comentaris poderosos que et deixen en estat pensatiu i preocupat.

No és fàcil viure un part que no esperes, un part prematur, una cesària, una intervenció obstètrica invasiva o una separació prematura del teu bebè.

Per moltes dones tampoc és fàcil el postpart; la lactància, les nits d’insomni, les crisis d’alletament o depressió postpart.

Cadascuna de les situacions que es visquin han de ser ateses des de la subjectivitat de la dona. Si per ella està sent important o li preocupa, així hauria de ser considerat. Cada dona necessita el seu espai, un espai on pugui ser escoltada i confirmada. On senti que és legítim el seu dolor, patiment o preocupació. A partir d’aquí podrà elaborar el que li està passant.

Durant la maternitat, sobretot els primers mesos, la dona es pot sentir molt sola i perduda. Una tribu, un grup amb altres mares, pot ajudar molt. Trobar un espai on poder compartir neguits, pors, dubtes. Un lloc on pots sentir que no ets l’única a qui li passa el que et passa. Un lloc per sentir-te escoltada i escoltar. Per sentir-te sostinguda i recolzar.

Hi ha una cosa que sé. A pesar de passar per tot això el que s’ha de dir tota dona és «que valenta sóc!», «jo puc» «ho sabré fer» i «ho passaré». Perquè es pot, potser hi haurà por, neguit, inseguretat, angoixa o tristor. Però es passa. Perquè connectar amb la nostra pròpia vulnerabilitat ens fa créixer.

REFLEXIÓ D’UNA MARE PSICOTERAPEUTA. PREMATURS

En el meu primer post com a mare psicoterapeuta vaig parlar del que havia suposat per mi la maternitat i els canvis que he viscut a arran d’aquesta.
Crec que aquest canvi i transformació va començar a partir del moment que vaig viure la finalització del meu embaràs de forma sobtada i precoç. Havia patit molt durant el primer trimestre però després de set mesos tranquils on tot estava, segons els metges, perfecte i fantàstic, no esperava que l’embaràs finalitzaria en la setmana 33. No imaginava que un malestar que no sabia ben bé que era, fossin contraccions de part i que el meu fill naixeria poques hores després sense poder-ho aturar.
El procés amb un fill prematur és una experiència que no esperes, plena d’angoixa, incertesa, felicitat que queda engolida per una mala notícia, per l’esperança, la impotència i la inseguretat.
Vius una muntanya russa constant d’emocions. Vols estar feliç perquè això és el que suposa tenir un fill, però el cert és que no el tens a casa amb tu. El tens allà, en una incubadora, en risc, lluitant per la vida i sent atès per altres persones que no ets tu.
Persones que tenen cura del teu fill però que et guien, et limiten, t’acompanyen, et controlen… depèn de qui i on et trobis serà decisiu i rellevant.
A partir d’aquesta experiència vaig entendre la importància de poder acompanyar a les dones i parelles en aquests moments tan sensibles i de gran intensitat. Facilitar i protegir el vincle mare-bebè, la confiança de la mare en les seves capacitats. La importància de poder cuidar el vincle en tots els casos on s’ha produït separació i donar suport al pare que probablement es pugui sentir desorientat.

És una experiència de gran intensitat i on tot pot tenir un gran impacte. És per això que tots aquells que acompanyen mares, pares i famílies amb una situació així han de ser curosos amb allò que diuen o expressen. Poden transmetre alè, reconfort i confiança però també poden enviar missatges d’incapacitat i judici.

A partir d’aquesta experiència vaig voler conèixer més sobre la psicologia perinatal, sobre el trauma Perinatal i el vincle d’aferrament. Volia saber més sobre com reparar experiències de part i poder acompanyar de la millor manera possible a mares i famílies que han passat per experiències intenses i que poden dificultar el vincle i la seva relació posterior. Prevenir algunes depressions post part fruit de parts i inicis de la maternitat traumàtics.
He pogut conèixer, aprendre i llegir de grans professionals. Tenim una feina amb la que no podem deixar de banda l’aprenentatge constant i el treball amb nosaltres mateixos per no projectar en qui tenim davant la nostra història i així, poder acompanyar des del que necessita la família, parella o persona.

Si has tingut una experiència traumàtica al llarg de la concepció, l’embaràs o el post-part i sents que d’alguna manera o una altra no l’has pogut deixar enrere i està influint en el present en tu, amb les teves relacions o vincle amb el teu fill o parella, pots demanar ajuda per elaborar i digerir l’experiència. Que pugui quedar com un record, amb el que va ser bo i el negatiu però sense el dolor de quan el vas viure.

REFLEXIÓ D’UNA MARE PSICOTERAPEUTA. LA MATERNITAT I MODEL DE CRIANÇA

Vaig ser mare després de més de deu anys exercint de psicòloga i terapeuta. Em sentia bé amb la feina que feia i com la feia. Confiava en mi com a professional. Acompanyava amb proximitat i empatia a les famílies i persones que atenia. Creia que els més de deu anys d’experiència atenent a famílies considerades d’alt risc social i parelles amb dificultats, m’havien donat prou recursos i eines per treballar i continuar així.

Però la maternitat em va canviar. Va començar en mi una gran transformació, una metamorfosi que mai hagués pogut imaginar que podria ser com va ser.

Aquest canvi dins meu em va portar a qüestionar-me tot el que coneixia fins aleshores, revisar-ho seriosament i quedar-me amb allò que em fos beneficiós per la meva nova etapa. Vaig decidir enfrontar-me a una criança amb la qual no havia crescut, nova per mi i pel meu entorn. Vaig apostar per una criança respectuosa, prestant atenció al vincle, a donar resposta a les demandes del bebè i intentant no deixar-me portar per la por, els estigmes i prejudicis socials. Una feinada! Costa discernir entre allò que és correcte o no quan t’enfrontes a una cosa nova. Vaig donar el pit durant molts anys i vaig haver de lluitar contra els meus propis dubtes. Contra la meva pròpia mirada jutjadora. Em mirava en molts moments amb els ulls que sentia de l’entorn, la pressió social i contra la vergonya.

Amb la segona Maternitat les coses estan sent diferents. Va arribar sis anys després. Les sacsejades i replantejaments també hi són amb la segona maternitat. Apareixen noves situacions a les quals has de fer front  per donar cabuda a un nou ésser dins la família i acompanyar els canvis i la sensació de pèrdua del germà gran.

Però pel que fa al model i estil de criança que vaig decidir amb l’arribada del primer fill, s’ha mantingut. La diferència és que ara sí que tinc un model a seguir, el de jo mateixa, més segura, amb més experiència, amb les idees més clares i amb més confiança.

Tinc interioritzat allò que vull i vull dir. Allò que vull recollir i els límits que haig de posar i com posar-los. Confio en el meu fill i en les seves capacitats i també com de necessari és que em percebi accessible i senti que el puc protegir i cuidar. La mirada que rebi de mi serà essencial per com es percebi ell i com es relacioni amb els altres.

He volgut compartir aquest relat per tota mare que aposti pel seu propi estil de criança. Costa i no és fàcil. És important sentir-nos sostinguts per l’entorn. Però si no es dóna aquest acompanyament o entesa, és important que ho sentim i ho decidim nosaltres. Hem de posar en marxa la criança amb la qual ens sentim millor.

La maternitat m’ha aportat moltes coses. M’he redescobert, estic aprenent a conèixer-me amb més profunditat i des de rols diferents. He conegut on estan els meus límits i après a identificar què vull i que no vull a la meva vida. En molts moments m’he pogut sentir desbordada i m’he refet, amb més força. M’ha donat més connexió amb el meu entorn i amb les persones que aprecio. Finalment, m’ha ajudat a apropar-me a les famílies, parelles i persones a les quals atenc en teràpia. Puc comprendre i conectar d’una forma diferent a abans amb la seva manera de sentir-se i col·locarse davant del que els està passant.